El Bruce Springsteen més vulnerable arriba al cinema: com el disc "Nebraska" va canviar el Boss
Arriba als cinemes una de les pel·lícules més esperades de l'any, sobretot per a la comunitat fan de Bruce Springsteen a Catalunya, que, com s'ha demostrat cada cop que el músic de Nova Jersey ve a Barcelona, és molt i molt nombrosa. Satisfarà aquests fans tan exigents? I als haters, els farà dubtar?
Un cop vista, podem dir que als seguidors del Boss els arrossegarà de forma instantània i no els deixarà anar fins al final.
Als que els generi curiositat i no el coneguin prou, els obrirà una porta a una etapa de la seva vida que segurament els sorprendrà.
I a aquells que han activat fa temps un mecanisme de rebuig, com a resposta a la insistència (ho reconec) amb què els fans parlem d'ell, no els farà canviar d'opinió i els semblarà un film convencional.
De què parla exactament?
No pretén ser un biopic exhaustiu de la seva carrera, ans al contrari. És només una aproximació a un moment en què lluitava per pair l'èxit, en què va voler canalitzar a través de la seva música la seva mala consciència per l'ascens social que portava implícit.
Springsteen no encaixava en aquest nou paper, no volia deixar de pertànyer a la classe treballadora americana, no volia deixar de ser un "blue collar", i passar a ser un artista d'èxit incontestable, reconegut arreu del món, ric i poderós, un membre de l'elit.
Venia de triomfar amb l'àlbum "Born to run", ja omplia estadis, però ell continuava tocant en un pub de prop de casa seva amb uns col·legues. Ja sabia com compondre temes que arribaven al gran públic, però no es reconeixia sentint-se a les llistes d'èxits de la ràdio. I aleshores va arribar "Nebraska".
Va ser un àlbum que ho va canviar tot?
Va ser el disc que el va ajudar a evolucionar. El va acompanyar en aquest canvi de percepció sobre si mateix, com a persona i com a artista. També va canviar moltes persones que el van abraçar com un disc que els apel·lava directament.
Per això, els que han "viscut" aquest disc, quan sentin les primeres notes de "Nebraska" a la pel·lícula, no podran evitar la pell de gallina.
A més, aquest àlbum va canviar la història de la música pel pols que Springsteen li va guanyar a la seva discogràfica. Ells esperaven una nova tongada de "hits" i es van haver de conformar amb un experiment, amb una gravació casolana rudimentària que es va publicar sense cap més filtre, amb un so cru i despullat que trencava la trajectòria d'un músic en ple ascens.
Però és que aquell so era l'ideal per transmetre la sinceritat de les seves cançons. Entre altres coses, el Boss hi abocava els seus records d'infantesa, amb un pare que no sabia fer-ho millor perquè era un home superat per les circumstàncies que ofegava la seva impotència en una barra de bar.
Però, sobretot, hi reflectia les seves pròpies frustracions, la seva incapacitat de comunicar-se i relacionar-se amb l'entorn, la seva solitud, al cap i a la fi, i les seves dificultats per afrontar totes aquestes mancances.
La pel·lícula reflecteix tot això?
És cert que, cinematogràficament parlant, no és un film excepcional. Però sí que té el valor de mostrar aquest Bruce en la seva etapa més vulnerable, de parlar obertament de la seva depressió i d'explicar-nos com va trobar el camí per gestionar-la.
De fet, és una pel·lícula sobre l'ànima dels Estats Units que s'emmarca perfectament en el present del país.
Parla de com la societat nord-americana intenta superar aquest sotrac que viu, aquesta fatiga moral i política, també econòmica, el descontentament, la desafecció... I el sentiment de culpa que això els genera.
Abans de posar-hi remei cal un procés d'acceptació, i aquest és el que fa Springsteen a través de "Nebraska", el disc que l'ajuda a anar fent camí, un trajecte que no acaba mai, sinó que es basa en un treball constant i sostingut de superació personal.
És el que diu de forma immillorable Flannery O'Connor en un passatge que es recorda explícitament a la pel·lícula: "El lloc d'on vens ja no existeix, el lloc on penses que vas no ha existit mai, i el lloc on ets no et serveix de res a menys que puguis fugir-ne". I Springsteen en fuig, i per tant avança, gràcies a la música.
Jeremy Allen White convenç?
L'actor protagonista, famós per la sèrie "The bear" i per haver estat parella de Rosalia, té aquesta aura de classe obrera que l'acosta tant al Boss que encaixa perfectament en el personatge. De fet, el seu personatge a la producció de Disney+ té alguns tics similars.
Això sí, malgrat copiar-li alguns dels seus gestos tan característics, no l'ha volgut imitar en cap moment. El respecta des de la distància i transmet la seva força sense suplantar-lo.
L'actor ha declarat que sentia una gran responsabilitat, perquè sap com els fans el veneren i era un risc molt alt, però també tenia molt clar que el seu Bruce és un Bruce molt concret, de principis dels anys 80, que viu un moment molt crític i que volia fer-li justícia allunyant-se de la figura pública.
La tàctica ha estat oblidar-se que estava interpretant una icona de la música i centrar-se en la seva part més humana. Per tant, allunyar-se'n per acostar-s'hi. Molt intel·ligent.
En definitiva, "Springsteen: deliver me from nowhere" enfortirà la connexió amb el Boss dels seus fans i potser guanyarà algun adepte més per la causa. Si més no, ningú que la vagi a veure, encara que ho faci a contracor, pensarà que ha perdut dues hores de la seva vida. I, sobretot, haurà escoltat una música celestial.
