El declivi de la classe mitjana: "Acabo el mes amb el compte a zero"
Cotxe i pis de propietat, possibilitat de fer vacances i capacitat d'estalvi. I els més afortunats, fins i tot, una segona residència. Aquests conceptes podrien definir, a grans trets, la classe mitjana abans de la patacada econòmica del 2008.
Des d'aleshores, aquesta etiqueta s'ha anat desdibuixant i ha donat pas a un panorama de salaris congelats, de dificultat d'accés a l'habitatge i una càrrega tributària que molts consideren que no els afavoreix especialment.
Parlem de treballadors públics com professors, metges o administratius. D'autònoms, de professionals de diferents oficis, i fins i tot de petits empresaris. En tots els casos, treballadors que viuen del seu treball i no pas de rendes o d'herències. A Espanya, segons dades de la revista Forbes, tres de cada quatre milionaris ho són per herència.
La història del Rubèn
Els avis de Rubèn Guilanyà "eren pobres com una rata", explica. Els seus pares van poder escalar posicions gràcies al negoci que van crear, una gestoria. Van fer patrimoni i l'educació del fill va ser la prioritat.
Ara, el Rubèn és advocat en exercici, professor d'Ètica i Entorn Jurídic Internacional dels Negocis a l'IQS (Universitat Ramon Llull) i parla quatre idiomes:
Els meus ingressos oscil·len entre els 60.000 euros bruts en un any fluix, i els 120.000 en un de bo.
Segons aquesta forquilla, i depenent de les èpoques, el Rubèn transitaria entre la classe mitjana alta i la classe alta, que seria aquella població amb un salari per sobre dels 30.386 euros anuals, tal com estableix l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE).
Cal tenir en compte que quan es parla de classe mitjana ens referim a una forquilla molt àmplia dins d'aquesta mateixa categoria. Un grup en què es poden establir diferències significatives, depenent del lloc de residència, els fills que tens o la capacitat d'estalviar.
Però el Rubèn no viu sol. És pare de trigèmins i ara mateix, assegura, la família no pot fer front a cap imprevist. Els seus fills van a l'escola pública i es poden permetre pagar extraescolars, però li preocupa que ell no els podrà donar l'estabilitat econòmica que li han donat els seus pares:
A final de mes, el compte està a zero. No tinc seguretat, i un divorci o una malaltia em portaria a una altra classe social.
Per Hisenda, el Rubèn forma part del 10% més ric. El fet de no tenir coixí, ni possibilitat d'estalvi, el fa sentir --diu-- "en una situació de vulnerabilitat estructural".
Assegura que el seu cas és més habitual del que ens pensem i afecta moltes professions. Per això posa el focus en un sistema impositiu que, segons apunta, s'acarnissa en aquest segment de la població.
La nova realitat
En altres èpoques, l'ascensor social va ser vital perquè els fills de la classe treballadora aspiressin a una vida millor que la dels seus pares.
La realitat dels nostres dies és molt diferent. El Rubèn explica que moltes vegades, com a autònom, quan les coses s'han complicat al seu despatx, ha hagut de recórrer "a la xarxa familiar i d'amics per demanar-los diners".
El Laboratori Mundial de la Desigualtat adverteix que la bretxa entre rics i pobres cada vegada és més ampla. I ho és sobretot per l'augment d'unes fortunes que es beneficien, entre moltes altres coses, d'una fiscalitat que les afavoreix.
Viure de renda
Entremig d'aquests dos extrems, se situa una classe mitjana cada vegada més afeblida per la pèrdua de poder adquisitiu i que carrega el pes de l'economia. El Rubèn critica "que el sistema penalitzi el treball i protegeixi les rendes del capital".
De fet, segons l'Agència Tributària, més del 80% dels ingressos fiscals venen de les rendes del treball. Les herències i el capital impliquen menys del 13% de la recaptació. Aquí s'hi ha d'afegir el pes d'impostos com l'IVA que, segons el Rubèn, "graven igual el consum d'una família amb sous baixos que el d'una renda alta".
Guilanyà assenyala que "els que tenen el 60% de la riquesa total no són els que més contribueixen" i, paradoxalment, professionals, funcionaris o autònoms són els que sostenen l'estat del benestar.
Es tracta, remarca, de "professionals qualificats que no són rics i que mantenen el pes d'un sistema mentre les grans fortunes viuen de renda".
El discurs de l'extrema dreta
En aquest context de bretxa creixent entre rics i pobres, Rubèn Guilanyà és molt contundent a l'hora de parlar dels que ocupen un esglaó per sota en l'escala social.
És important distingir, diu, "entre les famílies que no poden donar menjar als seus fills tres cops al dia o no els poden portar a extraescolars, i els que vivim en un cert confort".
L'advocat i professor de l'IQS diu que no s'ha d'oblidar que "tot i que no tinguem la capacitat d'estalviar ni de generar patrimoni, cal donar un cop de mà a les famílies amb menys ingressos".
I remarca que no s'ha de caure en el relat simplista que s'alimenta des de posicions d'extrema dreta que "els teus diners van a parar cap als de sota".
La redistribució, defensa, "ha d'anar cap a aquesta direcció per una qüestió de dignitat". Davant d'aquest escenari, conclou, que "cal refer el pacte social perquè ningú quedi al marge de la societat i canviar les regles del joc per apuntar els de més amunt, que són els que no aporten".
La qüestió, diu, és si la riquesa s'està redistribuint d'una manera justa. I es fa aquesta pregunta: "Fins quan aguantarà la classe mitjana sense perspectives de futur?"
