El dia sencer que vaig passar amb la Rosalia

Cada vegada que la Rosalia publica un disc nou o fa un gran concert a Barcelona, diversa gent em recorda i em pregunta per aquella jornada que vaig passar amb ella el març del 2017.

Evidentment, no era l'estrella global que és avui. Tampoc me les donaré de res dient que ja intuïa el camí que acabaria fent. Sobretot perquè llavors era inversemblant preveure'l, entre d'altres raons perquè en l'època actual cap altra artista catalana ha aconseguit recorre'l com ho ha fet ella.

Senzillament, estava encisat amb aquella veu nova i volia que tothom la conegués. L'havia vist aquella tardor en concert a la Sala Apolo, quatre mesos abans de la publicació del seu debut discogràfic.

Quan no feia ni un mes que s'havia editat "Los ángeles", al costat de Raül Fernández Miró, Refree (que no feia tant havia tingut una experiència musical similar amb la Sílvia Pérez Cruz amb l'exitós "Granada"), vaig proposar de dedicar-li a la Rosalia un espai dins del programa "Tria33".

Recordo que quan ens van concedir l'entrevista ens van dir que la faria sola, sense en Raül, i algú de l'equip es va arribar a qüestionar si podíem fer el reportatge només amb ella. Jo no en tenia ni el més mínim dubte. Aquella noia tenia un àngel, i mereixia tota la nostra atenció.

Feia molt que me n'havien parlat elogiosament. Tant, que em van acabar convencent perquè l'anés a veure a actuar al barceloní Tablao de Carmen, que és la primera localització que apareix a la peça. Hi parlem dels seus orígens, que tant a nivell de formació com estilístic estaven lligats a un flamenc que, en realitat, transformava i es feia seu.

Senyals d'un futur que ja s'intuïa

Allà ja em deixa anar que si se li fica una cosa al cap, va cap allà, saltant-se el destí i tot. Una declaració d'intencions que en la majoria de nosaltres pot ser tòpica i buida, però, que ara, vist en retrospectiva, en el seu cas sona, fins i tot, profètic.

Amb la distància, la revisió avui del reportatge em provoca una relectura en què vaig trobant senyals que auguraven el que ha vingut després.

Començo pel més anecdòtic. Del Tablao vam anar fins al cementiri de Montjuïc, perquè "Los Ángeles" estava fet amb un repertori de "cantes" recuperats que estaven inspirats en la mort. Per això, teníem les tombes de fons durant la conversa. Però, què teníem davant nostre?

El seu futur, el Palau Sant Jordi, l'escenari que li veuria omplir dues nits consecutives, dos anys i mig més tard amb la gira d'"El mal querer", que ja havia gaudit, també, al Primavera Sound 2019. I, encara després, dues nits més pel tour de "Motomami". El que no es veu en pla, tot i ser al costat, és l'Estadi Olímpic, que ara ja sí que m'atreveixo a fer d'endeví i augurar que també omplirà ben aviat.

Però els presagis més transcendents eren els que sorgien dels seus interessos i intencions, que em va compartir durant aquella jornada mentre ens desplaçàvem d'una localització a una altra, des de Montjuïc fins al barri del Poblenou.

En aquell moment, quedava un any i mig per a la publicació d'"El mal querer" i ella ja hi estava treballant i em va dir, sense les càmeres davant, que aquell segon disc seria una cosa molt gran. Que estigués al cas. Quanta raó tenia llavors aquella intel·ligentíssima artista de 24 anys, que tenia claríssim el que tenia entre les mans.

A la gravació sí que ja deixava molt clar que ella no es quedaria només amb el flamenc, que exploraria moltes més músiques. De fet, ja li havia vist fer el 2015 en un concert, també amb en Refree, que no tenia res de cante, sinó de pop electrònic i, de fet, el primer que publicaria va ser una col·laboració amb en C. Tangana, amb qui també la vaig veure actuar en directe al Festival BAM del 2016.

Referents que acabarien sent col·laboracions

I en aquest punt de l'entrevista, els "off the records" que en recordo són gairebé profecies consumades. Comentàvem què ens agradava i escoltàvem aquells dies i em va parlar de la Björk, en James Blake o en Frank Ocean. Us podeu imaginar com em vaig sentir quan vaig veure com col·laborava amb els dos primers? Dos noms que vam citar com a fans i amb qui ella poc temps més tard hi acabaria treballant.

Amb l'objectiu enfoncant-la sí que va citar una persona que ha acabat sent fonamental en la seva carrera: la seva germana, la Pili. A l'entrevista diu que des de bon principi de la seva carrera s'ho passaven bé jugant amb la imatge i que sabien que la moda i l'aspecte visual ara mateix són fonamentals.

Uns mesos més tard de la gravació, per casualitat, ens vam trobar pel carrer, i la Rosalia anava acompanyada, precisament, de la Pili, i me la va presentar. Ara penso que aquell dia elles dues ja sabien la bestiesa que estaven tramant i que jo encara ignorava del tot. Poc després, sortiria "Malamente", la cançó que ho va canviar tot.

Dues setmanes més tard, amb molt de secretisme sobre què faria, va actuar al Festival Sónar 2018. Seria la primera vegada que veuríem la Rosalía d'"El mal querer", o la Rosalía que coneixem avui. Allà mateix, encara sota l'impacte d'haver-la vist néixer davant meu a través d'un directe tan inesperat com contundent, vaig fer un tuit, afortunat o no, comparant-la amb la Beyoncé.

Tot just feia poc més d'un any que havia passat aquell dia amb ella, però en aquell moment ja vaig començar a sospitar que no tornaria a tenir l'ocasió de repetir una gravació similar i que a partir de llavors periodistes de tot el món se la disputarien. I un últim record d'aquella gravació va per a una persona que estimo molt. La nostra ruta per Barcelona amb la Rosalia es va acabar al carrer Almogàvers. El motiu, que aquell vespre tenia una segona entrevista. Era al programa "Àrtic", de Betevé, amb la meva admiradíssima i molt enyorada Anna Pérez Pagès.