El futur dels pantans: seguiran sent útils davant la crisi climàtica?

Les impactants imatges dels pantans buits, la terra nua i esquerdada i els edificis abans negats ara emergits de l'aigua fa molts mesos que ens colpeixen. Diversos experts recorden que amb l'emergència climàtica cada cop tindrem més sequeres, més llargues i extremes, i que això farà que tornem a veure aquesta imatge icònica de l'eixutor.

Quan serà la següent? Quan s'acabarà aquesta? Són preguntes que no es poden respondre ara per ara, perquè les previsions meteorològiques no poden precisar tant a tan llarg termini. Però, i aquestes preguntes: els pantans ens seguiran servint malgrat el context de crisi climàtica en què ja estem immersos i que s'anirà agreujant?

Aquesta qüestió, en canvi, la respon Narcís Prat, catedràtic emèrit d'Ecologia de la Universitat de Barcelona, sense dubtar ni parpellejar:

"La resposta és que sí."

I afegeix: "Tot i que un embassament quan el fas fa malbé un riu, una vegada fet, serveix per a moltíssimes coses."

Els embassaments: una eina contra les inundacions

I és que els embassaments serveixen per generar energia, acumulen aigua per a ús urbà i agrícola, però també són una peça clau per regular les avingudes dels rius i prevenir inundacions, sobretot tenint en compte la manera com hem construït i ocupat el territori.

Aquest és un altre risc que augmenta paral·lelament a l'increment de l'escalfament global, perquè si bé ens porta més períodes de sequera, també ens porta temporals més agressius amb més litres d'aigua en menys temps." I Narcís Prat recorda que durant el Gloria els embassaments es van omplir i fins i tot es van haver de desembassar moltíssims litres.

"Per exemple, si no hagués sigut per l'embassament de Susqueda, el Gloria probablement hauria provocat una inundació a Girona."

Actualment, tenim 19 pantans a Catalunya, 9 a les conques internes, que poden emmagatzemar uns 700 hm³ d'aigua, i 10 que són a la banda catalana de l'Ebre, amb una capacitat de gairebé 2.000 hm³.

Però ara mateix, els de les conques internes tot just estan al 28% de la seva capacitat i els de la part de l'Ebre al 37%, malgrat les últimes pluges.

A cada sequera fixem els ulls als nivells dels pantans, abans fins i tot d'observar el paisatge, l'afectació de la falta de pluges en els boscos o la biodiversitat, perquè els pantans són sinònim de reserves. Reserves que no són estables.

Catalunya té un clima mediterrani amb sequeres i inundacions

Només cal fer un petit exercici de memòria per evidenciar que les sequeres ens acompanyen, perquè són típiques del nostre clima mediterrani.

Ens podríem remuntar molt enllà en el temps, però les més recents s'han produït en un període ben petit, perquè l'emergència climàtica fa que cada cop es repeteixin més sovint.

El 1991, per exemple, el règim de pluges va tocar fons al Noguera Ribagorçana, tant que el pantà de Canelles va baixar fins al 10% de la seva capacitat. Però és que entre els anys 1999 i el 2003 tornem a tenir uns anys successius ben secs.

No va ser excepcional, però sí que es van haver de promulgar fins a 3 decrets de sequera.

El 2008 vam tenir un dels episodis de sequera més extrema dels que recordem, quan els embassaments van rondar el 20% de la capacitat. De fet, d'aquella sequera en va sortir la instauració de l'aigua dessalada com a nou recurs a afegir als que teníem fins aleshores (bàsicament els pantans i les depuradores).

D'aquesta sequera actual, la mesura que podríem dir que ha emergit és l'aigua regenerada. I el que cada cop queda més clar és que la combinació de moltes mesures és la línia a seguir.

"Amb un clima nou haurem de dissenyar un sistema nou amb una gestió més integral dels recursos hídrics", alerta Vicent Altava, tècnic de Recerca del Servei Meteorològic de Catalunya. Els pantans deixen de ser l'estrella de la gestió de l'aigua i passen a ser una eina més, explica:

"Els pantans són una part més de la gestió dels recursos hídrics, però per omplir-los hi ha d'haver precipitacions suficients. No hauríem de crear un sistema, com passa en moltes zones de la Península, que estigui sobredimensionat."

Ni nous embassaments, ni ampliacions

Fa uns dies es va saber que l'Agència Catalana de l'Aigua havia demanat un estudi sobre una possible i hipotètica ampliació de l'embassament de la Boadella. Un supòsit que, segons ha dit la mateixa ACA, no està sobre la taula, malgrat el requeriment de l'informe.

Aquesta possibilitat, i la de possibles ampliacions o nous pantans seria, tant per a Narcís Prat com per a Vicent Altava, totalment desproporcionada i poc assenyada. I assenyalen que de tots els embassaments que ja tenim fets, s'hauria de mirar cas a cas si cal que siguin tan grans o no.

"Per exemple -- diu Narcís Prat--, els embassaments de la part de l'Ebre, la gran majoria, per omplir-los i fer-los servir per regar, bàsicament es confiava en l'aigua del desgel." I ara mateix, amb menys neu i temperatures més altes fruit de l'emergència climàtica, queda clar que això és un problema.

Pel que fa a Rialb, un dels embassaments més grans de Catalunya, Narcís Prat creu que es podria fer més petit:

"Tenint en compte que la quantitat d'aigua que hi haurà serà menor, a Rialb es podria fer un embassament més petit. I la part de riu que quedés alliberada es podria restaurar".

Evidentment, l'ecosistema resultant aportaria riquesa al territori. "Aquella vall que ara està morta perquè la gent va haver de marxar, podria reviure. Però aquestes possibilitats s'haurien d'estudiar bé", apunta Prat.

Els embassaments i la petjada al territori i els seus habitants

La majoria d'embassaments es van construir durant el franquisme, i els tenim molt lligats a aquella imatge de Franco inaugurant-los. Però en realitat, en aquell moment, se'n feien gairebé a tot el món.

A més, tenim ampliacions i inauguracions més recents, com l'ampliació de Riudecanyes, inaugurada per l'aleshores president de la Generalitat Jordi Pujol el 1991; Llosa del Cavall, al Solsonès, el 1998; o la de Rialb, el 2000, que va liderar l'aleshores ministra de Medi Ambient Isabel Tocino.

En aquell moment, el seu discurs acabava amb aquestes paraules que demostraven la poca connexió amb el territori que trepitjava:

"Benvingudes siguin aquestes inauguracions que porten l'alegria a tantes famílies tant del present com del futur."

La realitat és que moltíssimes famílies van veure com l'aigua feia desaparèixer els seus pobles, sencers, les seves cases, el seu dia a dia, les terres que tant havien lluitat per conrear, la seva memòria... "El meu home té 90 anys, jo en tinc 81, on hem d'anar? Que ens deixin morir a casa nostra", deia el 1991 una de les veïnes de Tiurana, amb desesperació, davant la imminent inundació del seu poble.

Des dels anys 60, quan es van construir molts embassaments, moltes coses han canviat. Entre elles el clima, amb un escalfament que des d'aquella dècada no ha parat d'augmentar a Catalunya.

Però també el consum de l'aigua. Perquè si fa 60 anys érem 4 milions de catalans i ara en som el doble i a sobre fa més calor, és clar que buidarem els pantans més ràpid.