"El hoyo" i altres pel·lícules de catàstrofes que triomfen aquests dies de confinament

"El hoyo", òpera prima de Galder Gaztelu-Urrutia, va ser la pel·lícula guanyadora de l'últim Festival de Sitges fa cinc mesos. Va tenir una acollida discreta quan es va estrenar a les sales de cine.

Però un cop retirada de la cartellera, fa 11 dies la va reestrenar Netflix i ara, en ple confinament, s'ha convertit en un èxit internacional. I és que els humans som així: aquests dies s'ha disparat l'interès per les pel·lícules de pandèmies, virus i confinaments.

"El hoyo" tracta d'un futur distòpic i indesitjable. En una edificació vertical viuen dues persones per nivell i una plataforma amb menjar per a tots que puja i baixa, els de baix mengen les restes que han anat deixant els de les plantes superiors. Es troben confinats, de cop i volta, en un petit espai.

Salvant les distàncies, els paral·lelismes de la situació actual amb els protagonistes d'"El hoyo" és més que inquietant. I malgrat, o precisament per les circumstàncies que vivim, la coproducció bascocatalana s'ha convertit en tot un fenomen no només aquí, sinó també als Estats Units.

 

 

L'actor català Ivan Massagué és el protagonista de la pel·lícula.

"Hi ha gent per tot. És com veure les notícies. A tu t'agrada veure les notícies? A mi personalment ara no em ve de gust perquè estem sobrepassats d'informació. No veuria "Virus", però sí que veuria "El hoyo".

Elisenda Ardèvol, catedràtica d'Antropologia Social i Cultural de la UOC hi troba aquesta explicació:

"Necessitem emocions fortes en aquests moments de confinament i d'avorriment. I que ens facin sentir vius. Mirem aquesta pel·lícula perquè tothom en parla. És com l'efecte del paper de vàter."

Número 1 en visionats a Netflix, la pel·lícula, doncs, ha assolit una nova fita després de fer història guanyant el Festival de Sitges. D'això fa només cinc mesos, en un Hotel Melià on ningú es podia ni imaginar que ara hi hauria acollits malalts, per descongestionar els hospitals de la zona.

La ficció cinematogràfica i la realitat semblen, doncs, capgirades com un mitjó. I pel·lícules com "Contagi", de Soderbergh, s'han convertit en tota una profecia. El seu guionista, Scott Z. Burns, ha criticat durament, per cert, l'actuació de Donald Trump davant la pandèmia, sobretot, per la falta de tests.

I no només "Contagi", clàssics com "Esclat", "La amenaza de Andrómeda" o "Virus", són altres títols que també es propaguen, aquests dies, entre bona part de l'audiència.

 

 

 

Per què agraden tant aquestes pel·lícules en aquests temps de contagi i confinament?

"Ens donen una explicació i moltes vegades també una solució. Aquestes pel·lícules solen acabar bé."

No és casualitat, doncs, que entre les pel·lícules més vistes a HBO, aquests dies, hi hagi "Guerra Mundial Z" o la catastròfica "Geostorm". Mentrestant, altres com "Els últims dies", dels germans Pastor, recobren una nova dimensió.

 

 

 

I no només pel·lícules de cinema, sèries com "La peste", "The Rain" o "Pandemic", inquieten, ara, força més del que ho feien només fa tres setmanes.