El rei i Sánchez a l'ONU: mateix objectiu, diferents equilibris
Era la pregunta que planava des de feia dies: en quins termes descriuria el rei el drama humanitari a Gaza. El Palau de la Zarzuela mantenia la incògnita. Tampoc revelava detalls La Moncloa, que es remetia a una idea principal: "representació al màxim nivell".
L'un al costat de l'altre, Felip VI i Pedro Sánchez han encapçalat la delegació espanyola a l'Assemblea General de l'ONU. Ho han fet coincidint amb el 80è aniversari de les Nacions Unides i setanta anys després que l'organisme acceptés l'adhesió d'una Espanya aleshores en dictadura i tancada al món.
Des d'aquells temps, el món ha canviat radicalment i l'ordre internacional està cada vegada més qüestionat. I és en aquest context que Espanya ha volgut mostrar el seu ferm compromís amb el multilateralisme, la defensa de la democràcia, el dret internacional i l'emergència climàtica.
Tot plegat, en una cimera amb la mirada posada en Donald Trump, la guerra a Ucraïna o la catàstrofe humanitària a Gaza.
Massacre o genocidi?
Ja fa dies que Pedro Sánchez parla obertament de "genocidi" a Gaza, una paraula que s'ha arrossegat al terreny de la picabaralla política, també en clau interna.
Mentre l'executiu espanyol fa bandera de la causa palestina --ha estat un dels primers líders a reconeixe'n l'estat i aplicar sancions contra Israel--, el Partit Popular fa giragonses per descriure l'assassinat de la població civil a Gaza, que qualifica de "massacre". I evita, de totes totes, utilitzar una paraula en què coincideixen cada vegada més actors, com la comissió d'investigació de l'ONU.
Sánchez hi ha tornat a insistir des de Nova York, a la Conferència Internacional per a la Solució Pacífica de la Qüestió Palestina, un dels actes paral·lels a l'assemblea general, i a la Universitat de Colúmbia, epicentre de la mobilització d'estudiants contra la guerra d'Israel.
Som testimonis d'un dels esdeveniments més foscos i terribles del segle XXI, i la comunitat internacional està paralitzada i en silenci (...) Perpetrar un genocidi és el pitjor crim possible contra la humanitat.
Felip VI, en canvi, s'ha quedat un pas enrere.
El rei, contundent però amb mesura
Fins ara, Felip VI havia parlat de "crisi humanitària insuportable" i de "devastació a Gaza" i havia defensat la solució dels dos estats. Com a cap de la delegació espanyola, ha estat l'encarregat d'adreçar-se al ple de Nacions Unides amb l'interrogant sobre què diria fins al darrer moment. Feia nou anys que no hi intervenia.
"Són actes aberrants (...) que repugnen la consciència humana i avergonyeixen el conjunt de la comunitat internacional", ha destacat.
Amb paraules contundents, però ben mesurades, el monarca ha demanat aturar la "massacre" a Gaza, coincidint amb el terme utilitzat per Alberto Núñez Feijóo i sense verbalitzar la paraula "genocidi", tal com hauria agradat a la Moncloa.
Clamem, implorem, exigim: aturin aquesta massacre.
Un discurs en què ha hagut de ponderar la condemna pels crims a Gaza amb l'"execrable" terrorisme de Hamas i el reconeixement del dret a "defensar-se" d'Israel, un poble "germà".
Equilibris entre institucions
És evident que tots dos discursos, el del rei i el de Sánchez, han estat alineats i adreçats a reclamar la fi de la matança a Gaza i una pau regional duradora. Com també ho han estat a defensar el multilateralisme, la cooperació i la col·laboració en un model als antípodes del que defensa Trump.
Monarca i president han demostrat sintonia a l'hora d'apostar per la solució dels dos estats, posant en evidència una coordinació que des del govern espanyol no han amagat mai. No en va és l'executiu qui marca la direcció de la política exterior. I en el seu parlament, Felip VI ha comprat pràcticament tot l'argumentari de Sánchez, però sense entrar en una terminologia que ja s'ha convertit en arma llancívola al Congrés.
Tanmateix, els delicats equilibris geopolítics i el rol de cadascun al capdavant de les diferents institucions de l'Estat són clau per entendre per què un ha anat més lluny que l'altre en la condemna al govern de Benjamin Netanyahu.
Mentre que Sánchez és un càrrec polític, dirigent d'un partit amb representació parlamentària, que ha fet de la defensa palestina el pal de paller de la seva agenda internacional, Felip VI és el cap d'Estat i, com a tal, no pot posicionar-se políticament.
El president espanyol hi ha tret ferro: "En tinc prou en ser el portaveu del govern espanyol".
El simbolisme de la tribuna
Qüestió a banda és l'escenari. Perquè tot i l'informe de l'ONU que qualifica el que fa el govern israelià a Gaza de "genocidi", el secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, tampoc no ha parlat en aquests termes. S'ha referit al "genocidi", però només per parafrasejar el cas de la Cort Internacional de Justícia.
Qui sí que s'ha atrevit a denunciar-ho amb totes les lletres davant l'assemblea general de les Nacions Unides ha estat el president brasiler, Lula da Silva, que ha obert el camí a la tribuna a altres estats com Sud-àfrica, Xile o Colòmbia, que han fet el mateix.
És impossible saber del cert què hauria fet Sánchez si hagués tingut ocasió d'adreçar-se al món des d'aquest faristol, un altaveu que li hauria permès anar encara més enllà en la seva aposta internacional mentre, de portes endins, la situació se li complica, amb derrotes al Congrés i els processaments de la seva dona i el seu germà.
Del que no hi ha dubte és que marxa satisfet i amb la feina feta.
El balanç és francament positiu. La veu d'Espanya ha sonat amb força aquests dies.
Acabada la cimera, només el temps dirà si, a banda de la veu, també ressonen les paraules.
