El somni aconseguit: d'emigrant a comprar la casa dels marquesos
Francesca Clusellas Lloret va néixer a Castellar del Vallès el 14 d'octubre del 1940. En aquest municipi del Vallès Occidental va tenir una infantesa feliç al costat del seu germà, en Jaume. Des de molt petita s'aturava sempre, embadalida, a mirar una gran mansió que hi ha al poble.
Tots els records, des d'aquella infantesa fins avui, es recullen al seu llibre de memòries "De Paquita a Francesca", editat fa uns mesos per Viena Edicions.
La premonició
La Francesca ens parla d'uns records que encara té molt vius:
Quan sortia a passejar amb la iaia, per la carretera de Terrassa, veia la silueta del Ranxo, imponent, sortint d'entre els alzinars de Can Pèlags. Un dia, quan tenia set anys, hi vaig anar. Mai havia travessat una porta tan grossa, ni havia vist un jardí i una casa tan grans.
Només obria molt els ulls. Hi havia una escala que semblava que pugés fins al cel, em va impressionar. Vaig pensar que algun dia la casa seria meva.
La finca del Ranxo era un gran casalot propietat de la família Tolrà, la família més important de Castellar l'últim segle, que gaudia d'un marquesat concedit per la monarquia el 1896. Es va començar a construir al 1936 però la guerra ho va aturar tot. La mansió es va acabar d'aixecar en temps de postguerra.
Els Tolrà eren propietaris de la fàbrica tèxtil més important del poble, havien aconseguit fer una roba d'un blanc perfecte, gens esgrogueït. Al costat del Ranxo hi havia una masia del segle XII, Can Pèlags, on la Francesca hi té avui la seva llar.
Cap a l'exili
Al 1950 els pares de la Paquita, com li deien a casa, decideixen marxar a l'Argentina. Ella té 10 anys i ens parla del viatge en un vaixell ple de gent, la meitat italians i la meitat espanyols. Famílies senceres que deixaven la seva terra a la recerca d'un futur millor.
Al vaixell, a les nits, el meu pare animava les vetllades amb l'acordió. Érem a coberta, sota les estrelles, i la gent s'aplegava al seu voltant. Jo aleshores no entenia per què tothom, quan tocava L'emigrant, es posaven a plorar. Després de molts dies de veure només el mar, un matí vam arribar a Buenos Aires.
Començant de zero
Els inicis van ser durs. La família arriba sense diners i la primera iniciativa per muntar un negoci, juntament amb uns parents, no va funcionar. La Paquita anava a l'escola i els dissabtes anava a la fira, a ajudar el seu pare, que tenia una parada de xarcuter.
També ajudava la mare a agafar punts de mitja. A poc a poc la situació va anar millorant.
La Francesca es va fent gran i té una bona colla d'amics a l'Argentina. Vist amb pespectiva, assegura que li sap greu com Europa acull avui alguns immigrants:
Jo mai em vaig sentir emigrant, vam ser molt ben acollits, em vaig sentir argentina des del primer moment.
Els pares l'envien a estudiar a Navarro, un poble on tenien família. Ens explica que al desembre va tornar a casa i va saludar amb accent argentí el seu pare.
Què dius, em va contestar. Jo li vaig respondre, després de tot el curs, ara 'no me sale de otra manera'. El meu pare, fent un cop a taula, va dir: què collons 'no me sale', aquí es parla català!
La professió de dentista
Explica en el llibre que l'Ana María va ser la seva gran amiga de l'ànima i que totes dues havien decidit estudiar Filosofia i Lletres. Al final, però, la seva amiga va canviar de parer:
Ella, que era molt intel·ligent, al final va dir que volia fer Medecina. Vaig quedar destrossada. Aleshores vaig veure una revista que parlava de vocacions i d'odontologia. Vaig pensar que s'assemblava una mica al que faria l'Ana María.
Ho vaig fer sense vocació, però l'èxit a la vida radica en estimar les coses que fas. I així va ser.
Anys després, de tornada a Catalunya, va convalidar el títol i va tenir consulta pròpia.
En Roberto, un seductor
La Francesca combinava els estudis universitaris amb diferents feines. Va fer de mestra, va posar injeccions i, amb la carrera d'odontòloga ja avançada, va treballar d'auxiliar dental. Alhora, comença a tenir els primers amors però, finalment, qui la captiva és un jove metge argentí que es diu Roberto, promès d'una amiga
Em va fer un petó i em va dir t'estimo. No m'ho esperava, era el nòvio de la Teresita. Vam ser parella i ens vam casar. Quinze dies després del matrimoni, ja vaig veure que no era el que jo esperava, érem molt diferents.
Ens vam estimar però vam tenir una vida complicada fins que ens vam separar, un cop ja a Catalunya, amb sis fills en comú.
Un viatge de feina i l'escapada a Castellar, que ho canvia tot
Era l'abril del 1977 quan la parella viatja a Europa, a un congrés de dentistes que es feia a Màlaga. També passen per Madrid i Andorra i, la visita més esperada, per Castellar del Vallès:
Va ser meravellós però no em pensava que em canviaria la vida per sempre. Quan vam tornar a l'Argentina, en Roberto em va dir que allà no s'hi podia viure, perquè havia quedat encantat de Catalunya.
Un dia es va presentar amb un bitllet d'avió. Va ser el primer pas per tornar a casa. Primer va venir ell i va trobar feina, després vaig arribar jo. Més endavant, uns amics van pagar el viatge dels meus quatre fills. Ja estàvem tots junts a Castellar.
Tornar a començar de zero, precàriament
Instal·lats en una casa de lloguer, van passar una època molt dolenta. Ho havien deixat tot a l'Argentina.
No teníem diners. Un matí vaig demanar a una veïna que em deixés mil pessetes per anar a comprar llet i menjar. Vaig aprendre a fer ous de totes les maneres. Era el plat que més teníem a l'abast, els ous i també cogombres, que em regalaven uns veïns que tenien un hort. Les coses van anar millorant però vaig trigar tres anys a poder convalidar el títol de dentista.
La Francesca tindrà consulta, juntament amb un altre odontòleg, a Castellar i Sentmenat. Anys més tard, n'obrirà una de pròpia a Terrassa.
Sis fills, els pares també tornen a casa, i la separació
L'any 1982 la Francesca aconsegueix portar els pares de tornada a Catalunya, on viuran feliços fins a la mort. Quatre anys més tard, al 86, el matrimoni amb en Roberto es trenca, en un procés llarg i dolorós.
No es pot trencar una cosa que no està sencera. Ja no anàvem bé. Quan em vaig separar, no es va trencar res, vaig assumir portar-ho tot i em vaig sentir lliure. Vaig viure per pujar els meus sis fills i que poguessin estudiar, i sempre seguia pensant en el Ranxo.
1994: "El Ranxo és meu, soc molt feliç!"
Al 1993 la Francesca sap que el Ranxo es ven. La finca l'havien comprat una gent de Madrid, que no la van poder pagar, i el banc se la va quedar. Va anar a subhasta i estava en venda. Va fer mil gestions fins a esbrinar com el podia arribar a comprar.
Tenia molta il·lusió però pocs diners. Uns amics me'n van deixar i després vaig hipotecar la propietat. Crec que el Ranxo m'estava esperant. Si no hagués estat en la situació en què es trobava, mai l'hauria pogut comprar.
Quan vaig entrar, tot estava fet malbé. A poc a poc ho vam anar netejant i restaurant, però encara falta molt. El que sí que hem fet és omplir-lo de vida, amb els fills i els nets. Omplir-lo de sentiments.
El balanç d'una vida de novel·la
El final feliç del somni aconseguit no amaga una història amb molts moments de dolor. Quan tenia 26 anys, la Francesca va tenir un accident que li va cremar la cara i la va desfigurar. Allò també la va marcar per sempre. Possiblement sigui aquesta la raó d'una filosofia molt clara:
Sempre endavant. A tots ens passen coses però hem de seguir. La vida et va portant i mai t'exigeix més del que pots donar. Cal gaudir, agrair i ser feliç. Els tresors de la vida són els amics i, per damunt de tot, els meus sis fills: la Marina, en Jordi, la Núria, en Sebastià, la Maria Victòria i la Marcel·la. I els meus nets.
I el llibre: "De Paquita a Francesca"
Apassionada per un munt de coses, inquieta i murri, la Francesca es deleix pel cinema, el disseny de cases, les plantes... i pels llibres. Es va apuntar a un curs d'escriptura, amb en Vicenç Villatoro, que la pandèmia va escapçar. Però d'allà en va sorgir una amistat especial. I també el llibre...
De Paquita a Francesca simbolitza l'evolució de la meva maduresa. De nena era Paquita, amb els anys he recuperat el nom que em van posar quan vaig néixer.
En Vicenç m'ha ajudat amb el llibre. El relat és meu però ell m'ha guiat per endreçar-lo.Volia escriure les memòries perquè no es perdin els meus records, que els meus fills els conservin i sàpiguen com he sigut, he viscut i he sentit. És important. Tothom ho hauria de fer, encara que sigui amb una llibreta de notes. Deixar per escrit els seus records perquè quedin vius, un cop marxi.
Aquesta dona menuda, amb uns ulls d'un blau intens, captiva amb un relat que fa reviure intensament tot el que porta en aquesta motxilla de gairebé 82 anys. Avui viu feliç a la masia de Can Pèlags, envoltada de flors, d'arbres, de llibres i de moltes il·lusions encara per complir.
Si voleu saber més sobre el llibre, aneu al compte d'Instagram @francescaclusellaslloret
