"El sucre accelera la canalla", un mite sense base científica

Ara que ja tenim Nadal a sobre i les taules s'omplen de torrons, neules, panettones i tota mena de dolços, a moltes cases se sentirà allò de "no li donis tanta xocolata al nen que s'accelera".

La majoria de la gent creu que el dolç genera un pic d'activitat, que els esvera. Fins i tot en algunes llengües hi ha expressions per aquest fenomen, com l'anglès "sugar rush".  

També és comú entre molts adults prendre alguna cosa amb sucre per aconseguir un xut d'energia o per eixorivir-se.

Però aquest efecte no existeix, segons l'evidència científica.

El que sí que és cert és que, quan mengem dolç, el cervell allibera dopamina i s'activa el sistema de recompensa del cervell, que fa que sentim plaer i en vulguem més. 

Per tant, mentre que sí que sentim un efecte neurològic plaent immediat quan mengem dolç, el metabolisme del nostre cos no tindrà un pic d'energia instantani.

En cap dels dos casos el sucre afecta el nostre comportament de manera perceptible.

El que sí que és clar és que el consum excessiu de sucre és perjudicial per a la salut i pot provocar diabetis, obesitat o malalties cardiovasculars.

L'esverament infantil, una impressió subjectiva

La pediatra Anna Gatell confirma que el pic de sucre que genera hiperactivitat en la canalla "és un mite". 

La també pediatra i endocrina de l'Hospital del Mar Sandra Ortigosa afegeix:

No hi ha estudis que demostrin que els nens sans es tornin més actius o hiperactius després de prendre sucre.

De fet, segons una metaanàlisi feta l'any 2019 que resumeix 31 estudis amb 1.259 participants, prendre sucre o altres carbohidrats no provoca canvis d'humor i de comportament significatius, tampoc en els adults. 

L'efecte del sucre en el nostre cos sí que és el de produir energia, però aquest procés no es dona immediatament i "no provoca un pic d'activitat", assegura Ortigosa.

Quan mengem carbohidrats (com el sucre), cal esperar els processos metabòlics del nostre cos, que, en un termini d'uns 15 minuts, començaran a obtenir energia d'aquells aliments. Aquesta energia es repartirà pel cos sense generar una hiperactivitat. 

Per tant, el sucre no produeix una injecció d'energia immediata i sobtada, sinó moderada i a mitjà termini. 

Malgrat l'evidència científica, pot ser que molta gent que llegeixi aquestes línies pensi: "Direu el que voldreu, però en els meus fills és automàtic, xocolata porta hiperactivitat." 

Aquest aspecte també ha estat objecte d'investigació i diversos estudis han demostrat que la impressió que el sucre excita és subjectiva. La creença popular que el sucre ens anima pot afectar la nostra percepció del que està passant realment.

En un estudi molt citat del 1992, es va donar placebo a un grup de nens d'entre 5 i 7 anys, però es va dir a les mares que tots havien pres grans quantitats de sucre. 

Les que havien reportat prèviament que els seus fills tenien sensibilitat al sucre van reportar posteriorment una hiperactivitat més gran dels petits, tot i que no n'havien pres gens.

A més, aquestes mares també es mostraven més crítiques, físicament properes i intervencionistes amb els seus fills. 

El cas és que, sovint, els petits prenen dolços en contextos excitants, com festes o reunions familiars, i aquests contextos són els que podrien tenir més a veure amb l'esverament general que no pas el sucre. 

Ho explica Eduard Mogas, pediatre i endocrí de la Unitat de Tractament Integral de l'Obesitat Pediàtrica del Vall d'Hebron:

Molt sovint, l'aparent excitació dels nens després de menjar sucre és deguda al context --elebracions, festes, sobreestimulació ambiental-- i a l'expectativa dels adults, que esperen veure'ls més actius.

Al cervell li agrada el sucre

Si deixem de banda els efectes del sucre en el nostre metabolisme i ens fixem en els que té al cervell, la història canvia una mica.

Mentre que queda clar que el sucre no ens dona energia immediatament, sí que ens dona plaer i sensació de benestar al moment.

Quan mengem sucre, el cervell allibera dopamina de seguida, el neurotransmissor associat al plaer i la recompensa, com explica Mogas:

La dopamina genera plaer i excitació, però el seu efecte és breu, dura minuts, no hores.

Aquest alliberament de dopamina provoca que el cervell en redueixi el nombre de receptors, "això fa que necessiti més estímul (sucre) per sentir el mateix efecte".

Tot plegat activa un mecanisme semblant al que s'activa quan parlem d'addiccions, tot i que de manera menys potent i sostinguda. 

Segons Ortigosa, però, "aquest efecte és molt lleu i no genera símptomes visibles".

Així doncs, la pujada de sucre que sovint s'associa a un augment de l'activitat i l'energia és més aviat un efecte neurològic passatger i difícilment detectable. Es podria dir que el cervell celebra el sucre abans que el cos el processi. 

De fet, els efectes del sucre en l'estat d'ànim podrien ser ben bé els oposats als que suposàvem. "Hi ha diversos estudis que mostren que el consum agut de sucre no millora l'ànim, sinó que pot augmentar la sensació de fatiga i reduir l'alerta durant la primera hora després de la ingesta", assegura Anna Gatell. 

Per fer servir els termes anglosaxons, després del "sugar rush" neurològic pot venir el "sugar crash".

En aquest moment, en què el nostre metabolisme encara no ha ni començat a processar el sucre, és quan tornem a voler-ne, per seguir mantenint l'alliberament de dopamina. Mogas ho deixa clar:

És completament cert que el nostre cervell està dissenyat per buscar el dolç.

Si el que fem és satisfer constantment el nostre desig de sucre a curt termini, això ens pot portar a menjar-ne massa. 

Quan no mengem sucre per tenir energia a mitjà termini sinó pel plaer immediat és quan poden començar els problemes.

Per Mogas no hi ha dubte que "la combinació entre abundància de sucres i sedentarisme ha derivat en una epidèmia d'obesitat i altres malalties metabòliques."

Agustí Ruiz Palmero, neuropediatre de l'Hospital Germans Trias i Pujol, va més enllà i explica que "l'exposició crònica i elevada al sucre pot associar-se a impaciència o hiperactivitat lleu i, en casos més greus, a ansietat i estrès conductuals, especialment en infants."

Massa sucre és perjudicial, però per altres motius

El consens científic és molt clar pel que fa al consum excessiu de sucre. 

Prendre'n massa, ja sigui a través de brioixeria industrial, xocolata, sucs, refrescos o molts altres aliments ultraprocessats, és el primer pas cap a malalties que van des de l'obesitat fins a la diabetis, passant per problemes cardiovasculars o de salut bucodental.

Segons l'Organització Mundial de la Salut, la recomanació de consum de sucres lliures és no passar del 10% del total de l'aportació energètica del dia. I idealment, no arribar al 5%. L'OMS considera sucres lliures els que s'afegeixen artificialment a sucs, iogurts, brioixeria industrial, salses o les begudes ensucrades. 

La doctora Ortigosa ho posa en mesures més comprensibles:

"Això equival aproximadament a entre 20 i 50 grams de sucre al dia, depenent de l'edat i el pes. És fàcil sobrepassar aquest límit amb un esmorzar de cereals i galetes o iogurts ensucrats."

Pel doctor Rodríguez Palmero, el que cal és "reduir-ne el consum i fer-lo esporàdic, però no eliminar-lo completament".

El sucre, que fem servir per obtenir energia, no provoca pics d'activitat ni sobreexcitació i el plaer que ens dona menjar-ne no és prou fort per tenir efectes visibles.

Per tant, si aquest Nadal la canalla corre amunt i avall pel passadís amb una neula a la mà, és més probable que sigui perquè estan contents i no perquè han menjat massa sucre.