El torb, crònica negra d'un vent temible
Des dels inicis dels temps, els humans hem posat nom propi als nostres enemics, també als fenòmens naturals més destructius. Dotant-los de voluntat pròpia i malèvola, hem pogut entendre el que resulta inexplicable als nostres ulls: la insignificança humana davant de la immensitat de la natura. Si al Carib l'huracà és l'enemic sobrehumà que obstinadament es dedica a destruir embarcacions i mariners, al Pirineu Català l'enemic més temible és el torb.
De vegades el torb només és un follet juganer que sacseja als muntanyencs mentre aixeca la neu a les carenes de les muntanyes més altes. Altres, però, el torb es transforma en un monstre que apareix sense avisar, quan menys se l'espera, i que ho envolta tot d'una boira blanca. En aquestes ocasions, el torb és un monstre que colpeja les seves víctimes sense pietat i que els roba els sentits, deixant-les sordes i cegues. El torb fa que es desorientin per després empaitar-les muntanya avall, empenyent-les fins a barrancs, cingleres i torrents d'on no podran escapar i on finalment quedaran sepultades per la neu que hi aboca sense descans.
Això és precisament el que va passar el 30 de desembre de l'any 2000, quan l'entrada del torb va transformar els paratges del Pirineu, idíl·lics fins llavors, en un infern glaçat. Durant més de dotze hores, el torb va fer que la visibilitat fos pràcticament nul·la i la sensació tèrmica molt similar a la que hi ha al cim de l'Everest, gairebé quaranta graus sota zero, tot plegat amb cops de vent de més de 100 km/h. Els muntanyencs que aquell dia eren al Pirineu van intentar fugir del monstre que el perseguia, caminant desorientats, muntanya avall. Alguns van tenir la sort de trobar un refugi on amagar-se i se'n van sortir; la resta van acabar morint de fred i esgotament en una de les nits més fredes que es recorden a la serralada. Només dues de les persones que van passar la nit al ras van sobreviure, però pagant un preu molt alt.
La història és plena d'episodis de torb amb víctimes mortals com el del Balandrau. A Catalunya n'hi ha hagut diversos: l'any 1968 tres nois de quinze anys van morir a les Gorges del Freser. Uns anys més tard va ser sota el Costabona, on el torb va provocar la mort de dos joves excursionistes i del religiós que els acompanyava. Però el torb, que apareix amb més freqüència a l'extrem oriental del Pirineu, no és un fenomen exclusiu de Catalunya, sinó que també el podem trobar en altres llocs del món, amb noms diferents però igual de perillós.
L'any 1971, un episodi de torb i baixes temperatures va acabar amb la mort de sis excursionistes adolescents al Parc Nacional de les Cairngorm, a les terres altes escoceses. El 1902, un torb semblant al del Balandrau va matar 199 dels 210 soldats japonesos que feien maniobres a les muntanyes Hakkoda, al nord del Japó, i en va mutilar vuit més. L'episodi amb més víctimes mortals del segle XX però, va ser el que l'any 1972 va provocar la mort de més de 4.000 persones a l'Iran, quan després de diversos dies seguits amb tempestes de neu i un torb molt fort, pobles sencers van quedar sepultats sota tres metres de neu. Més recentment, l'any 2008 van morir més de 600 persones a les muntanyes de l'Afganistan en ser sorpreses pel torb, el follet juganer que cada hivern visita les carenes del Pirineu, però que de vegades, transformat en un monstre assedegat de sang, empaita els muntanyencs que gosen entrar als seus dominis.
