El tren de les 16.30 a Txop: llàgrimes a l'andana pels que fugen de la guerra al Donbass
No en sabem el nom ni quina és la seva història. Però és fàcil deduir-la: uns pares s'acomiaden de les seves filles, que pugen a un tren en busca d'un lloc segur davant la imminent ofensiva russa al Donbass.
Som a l'estació de Pokrovsk, a la part de la província de Donetsk sota control ucraïnès. Però ja fa uns dies que l'anomenada batalla del Donbass ha començat i Vladímir Putin ha deixat molt clar l'objectiu: "alliberar" les províncies de Donetsk i Lugansk.
I Pokrovsk, l'última ciutat del Donbass abans d'entrar a la província de Dnipró, fa dies que està semideserta. Tenia 70.000 habitants, però la major part ja n'han marxat.
Carrers buits de gent, pocs cotxes i supermercats gairebé sense aliments és el que hi ha trobat l'equip d'enviats especials de TV3. Fa quinze dies el govern ucraïnès va evacuar tothom que va voler en autocars.
Els pocs que s'hi han quedat --els trobem fent cua davant un caixer automàtic-- i no tenen vehicle propi, disposen encara d'una opció per sortir de Pokrovsk. Cada dia, a dos quarts de 5 de la tarda, en surt un tren, amb bitllet gratuït, en direcció a Txop, a l'altre extrem d'Ucraïna, a tocar de les fronteres amb Eslovàquia i Hongria.
Arribem a l'estació poc abans que marxi. Hi trobem uns voluntaris que ajuden a pujar al tren malalts i gent gran que viu sola.
A l'altre extrem de l'andana, però, el nostre productor, el Marc, fa que em fixi en una altra escena, aparentment menys cridanera. Una parella dreta observa, des de certa distància, una de les finestres del tren.
A dins del vagó, darrere la cortina, s'hi endevinen dues noies, una de les quals parla per telèfon. Previsiblement ho fa amb la dona de fora, que també té un mòbil a la mà. La dona plora, una de les joves s'eixuga els ulls. L'home no diu res, els sentiments que tingui se'ls guarda a dins.
Som periodistes i se suposa que la nostra feina és preguntar, però no gosem, no podem. I tampoc no cal.
Les dues noies es deuen escapar de la guerra cap a casa d'uns parents o amics, a Ucraïna mateix o qui sap si a l'estranger. I els pares potser es queden a Pokrovsk a vigilar la casa.
Protegir-la de possibles incendis provocats pels bombardejos russos --avui no n'hem vist però n'hi ha esporàdicament-- o bé de robatoris: hem vist moltes finestres tapades amb fustes perquè els vidres trencats per explosions no facilitin els saquejos.
I si es queden, fins quan aguantaran? Què faran si arriben els soldats russos?
Són preguntes que no fem, mentre la dona, primer, i l'home al darrere, surten de l'estació, tot just quan el tren engega.
El comboi desapareix en direcció oest. Cap a l'est, cap a Donetsk, ja no hi van trens. A uns 50 quilòmetres hi ha les línies russes.
