Els pares de Kilian Jornet: "Amb dos anys ja desapareixia amb un trineu muntanya avall"

Els pares de Kilian Jornet comparteixen la mateixa passió que el seu fill. L'Eduard Jornet encara es reserva tres mesos l'any per perdre's entre cims i noves aventures, mentre que la Núria Burgada, mestra d'una escola rural ja jubilada, conserva intacte l'esperit lliure i natural que sempre ha definit la família Jornet.

Roger Escapa els volia conèixer de prop, i els ha visitat amb "El suplement de Catalunya Ràdio" a Montellà de Cadí, a la Cerdanya.

 Les primeres passes d'un prodigi

Una de les primeres anècdotes que recorden la Núria i l'Eduard és quan el Kilian va començar a caminar. Tenia només 10 mesos i era a la serra de Granada, envoltat de pedres i camins irregulars. "De seguida va ser molt àgil", recorda la seva mare.  

Poc després, amb 18 mesos, ja s'unia a les excursions familiars: caminava durant hores agafat de la mà, sense perdre mai el ritme. Aquell afany per descobrir i desafiar els límits començava a fer-se evident molt abans que sabés què volia dir la paraula "risc". 

"Amb dos anys ja tenia l'esperit d'aventura i risc"

Eduard Jornet explica com, una vegada, el va perdre de vista un moment i el va trobar baixant amb un trineu muntanya avall. 

Kilian Jornet: l'adolescent que s'escapava a la muntanya

El Kilian Jornet va créixer en un entorn molt diferent del de la majoria de nens. L'escola rural on estudiava fomentava la llibertat, la imaginació i la curiositat per la natura. Allà podia aprendre al seu ritme, explorar, fer preguntes i moure's tant com volgués. 

Però el canvi va arribar de cop. Quan va entrar a l'institut, el contrast va ser brutal: aules tancades, hores assegut i companys que no compartien el seu esperit aventurer. 

"Va veure que tots els companys eren de la mateixa edat, havia d'estar assegut moltes hores, i es va rebel·lar"

Aquella inquietud que de petit l'havia fet curiós, ara el portava a buscar límits. I, com qualsevol adolescent, els va provar. Només que, en lloc de fer-ho a la ciutat, ell ho feia a la muntanya: escapades sense avisar, nits a l'aire lliure i rutes solitàries que posaven a prova els nervis dels seus pares.

Un punt de patiment que mai desapareix 

Tant la mare com el pare recorden que la pujada a l'Himàlaia va ser el moment en què més van patir pel seu fill. Veien com els horaris se'ls escapaven de les mans: quan havia d'arribar a un lloc i encara no hi era, cada hora que passava es feia llarga i feia créixer l'angoixa. Aquells instants, confessen, eren pur patiment. 

Tot i que Kilian ja és pare de tres filles i cuida millor els seus reptes, la nutrició i la preparació física, el patiment dels pares no ha desaparegut del tot. L'Eduard explica que encara es preocupa quan veu imatges, però que ha après a relativitzar-ho:

"No pots imposar als teus fills el que t'agrada a tu. Han de fer el que a ells els apassiona"

Aquest mateix patiment és la contrapartida d'una vida feta a mida de la passió. Els dos pares reconeixen els riscos de la muntanya i recorden haver vist amics perdre la vida en aquest entorn. Malgrat tot, saben que cal deixar-se portar pel que ens fa feliç. I per a Kilian, com per a ells, això és la muntanya.