Enric Gomà i el desig de ser pare: "Passaven els anys i vaig decidir adoptar sol, o ara o mai"
Quan, fa més d'una dècada, Enric Gomà, guionista i escriptor, va decidir ser pare solter i adoptar una criatura, no tothom ho va veure de bon ull. "Alguna tia gran de la família no ho va entendre, o gent que diu que els fills s'han de tenir amb un pare i una mare tant sí com no", recorda.
Reconeix que va "sentir-se jutjat, però no gaire", però, tot i això, avui dia, la seva continua essent una opció poc habitual. De les 78.000 famílies monoparentals que hi ha actualment a Catalunya, el 95% estan formades per una mare soltera.
Per l'Enric, és una qüestió ben senzilla: "Que hi hagi nanos al món és tan important, tan interessant i tan apassionant, que és igual si adopta una dona sola, un home sol, o dos homes o dues dones". Ell i el Fuong, el seu fill, han explicat la seva història a "El suplement" de Catalunya Ràdio.
El viatge de la vida
Fa més de 10 anys, l'Enric va poder fer realitat un desig que havia nascut dins seu anys enrere. "Al voltant dels 40 anys tenia la idea vaga que volia tenir un fill, però sempre vaig pensar que el tindria amb una parella; 'ja vindrà'".
Passaven els anys i la parella no arribava, i va fer un cop de cap: "o ara o mai". A través de l'entitat Créixer Junts va iniciar els tràmits d'adopció a Rússia, uns tràmits que es van allargar cinc anys, fins que el país va tallar de cop les adopcions internacionals. Paral·lelament, també va provar-ho a Catalunya a través de la DGAIA.
Que adopti un home sol és molt complicat. A l'Àfrica no entenen gens que un home sol vulgui adoptar. A molts països de Sud-amèrica també en són contraris. A l'Àsia, és complicat...
Finalment, però, la porta de l'adopció se li va obrir al Vietnam: "Vaig rebre la trucada amb molta emoció, perquè jo m'havia posat un termini: si el juliol del 2015 no he anat a buscar el meu fill, plego. Soc massa gran. I el vaig anar a buscar el gener del 2015. Això va ser collonut." En aquell moment, l'Enric tenia 51 anys, i el Fuong, 6.
Canvi de context
El Fuong, que ara està a punt de fer els 18 anys, recorda el dia que el van anar a buscar: "Em va portar una noia que em cuidava fins al meu pare, i vaig veure la Teresa, la meva tia, germana del meu pare".
Veia altres nens, amics meus, que se n'anaven i no ho entenia gaire.
"Els primers sis anys els vaig passar en un orfenat i jo pensava que era la meva família. Se'm feia estrany separar-me de la meva família per anar amb una altra, però va anar molt bé, la veritat", recorda el Fuong.
En arribar a Barcelona, li recorda l'Enric, "els primers 15 dies xerraves en vietnamita, i jo posava cara de pòquer perquè no entenia res, fins que un dia te'n vas cansar i mai més vas tornar a parlar vietnamita".
Primeres vegades
Un dels records que tenen gravats tant l'Enric com el Fuong és el primer dia d'escola a Catalunya. "Hi havia molts nens i em van posar en una fila i vam anar cap amunt, i recordo que vaig saludar el meu pare des d'una finestra".
"Mira, aquest adeu va ser un dels moments més intensos de la meva vida. Em vaig emocionar molt", li confessa l'Enric. "Hi vas encaixar molt bé, molt bé. Vas fer amics de seguida i tothom t'estimava i estaves encantat de la vida", li explica.
Quan adoptes, t'expliquen que passes un període d'enamorament, i és veritat. Els primers mesos de l'adopció és com un cert enamorament amb el fill i en tinc molt bon record.
"No em puc morir"
Afrontar la paternitat en solitari comporta carregar tot el pes de la responsabilitat sobre unes mateixes espatlles: "En un sentit, sempre penso que no em puc morir", diu l'Enric.
Assegura que, quan tenia 47 anys, va deixar de fumar pensant en l'adopció: "Vaig pensar: 'No pot ser que adopti un nen i al cap de tres anys m'agafi un infart i el meu fill es quedi orfe una altra vegada', i vaig deixar de fumar de manera radical."
I, tot i que ha pogut educar el Fuong seguint exclusivament el seu propi criteri, no considera que ser família monoparental sigui un avantatge: "Quan sento mares monomarentals dient que és millor estar sola, penso, 'home, no fotem!'. És molt millor tenir dues persones que cuiden les criatures."
Tenir fills és fantàstic, és interessantíssim, és apassionant. És complex, i això vol dir que és intens i és interessant.
"Jo l'he format amb les meves creences i la meva ideologia, però ell farà el que voldrà, per descomptat", conclou.
Forjar una identitat pròpia
Haver viscut els primers sis anys de la seva vida al Vietnam fa que el Fuong senti que té un peu a cada banda: "Em sento entremig, però crec que amb els anys em sento més català, perquè he viscut més aquí que allà, al Vietnam".
Afirma que no ha tornat mai al seu país, i que és una assignatura pendent: "M'agradaria fer-ho pels meus 18 anys". L'Enric entoma la proposta, però amb calma: "Aquest agost el tenim a tocar i tenim moltes activitats programades, però hi tornarem, hi tornarem."
Un viatge que per al Fuong és una recerca de respostes: "Vull saber alguna cosa de la meva família. És la pregunta que faig sempre, des de petit. Què va passar en realitat? Per què em van deixar? Hi penso en positiu, perquè, si em van deixar en adopció, devia ser perquè no podien cuidar-me, i això ho agraeixo molt per part dels meus pares."
