Èric Montes a "La tarda": "He dit prou al futbol professional perquè tot és una mentida"

Als 27 anys, Èric Montes ha decidit penjar les botes del futbol professional i buscar la felicitat a prop de la seva gent, a la seva ciutat, Manresa.

Ho ha explicat en una conversa amb el periodista Christian García a "La tarda de Catalunya Ràdio", on ha repassat sense filtres el seu camí en el futbol professional. Una decisió que arriba després d'anys de pressió silenciosa i d'un cansament que ja no podia ignorar.

"He dit prou al futbol d'elit perquè tot és una mentida" ha afirmat l'exfutbolista a l'entrevista.

La Masia: el bressol del talent… i de l'exigència

La història d'Èric Montes comença molt aviat. De nen, ja destacava amb la pilota als peus. El Barça el va detectar i el va incorporar a la Masia, considerada una de les millors pedreres del món.

Allà va créixer envoltat de talent, disciplina i somnis compartits amb futurs futbolistes d'elit. Ell mateix recorda aquella etapa amb afecte: amistats sinceres, aprenentatge constant i un entorn que, en molts aspectes, el va fer créixer.

Però també va ser allà on va començar a normalitzar una exigència extrema: rendir sempre, destacar sempre, no fallar mai. Sense adonar-se'n, va interioritzar que el valor personal anava lligat al rendiment.

El debut somiat… i l'inici del pes invisible

El seu debut amb el Girona va ser de pel·lícula: gol a l'últim minut. Una escena que qualsevol nen imagina quan somia ser futbolista. Però aquell instant de felicitat no va marcar l'inici d'una etapa de plenitud, sinó el començament d'un patró que es repetiria.

I així va començar un camí que el portaria per diferents clubs i ciutats. Després del Girona vindrien Lleó, Albacete, Romania, el Nàstic i l'Algesires. Sempre amb la sensació que havia de demostrar alguna cosa.

A cada club, explica que afrontava la mateixa lluita silenciosa:

• Sentir que cada partit era un examen final.
• Viure amb por a l'error.
• Creure que no es podia permetre baixar mai el nivell.
• Sostenir una imatge d'èxit constant.

Per fora, un futbolista professional. Per dins, una persona cada cop més cansada.

Viure amb una careta: la clandestinitat emocional

A "La tarda de Catalunya Ràdio", Èric Montes aconsegueix posar veu a un sentiment que havia guardat sota pany i clau durant anys. Explica que vivia amb una careta permanent, una mena d'armadura invisible que li permetia aguantar el personatge del futbolista de màxim nivell perfecte mentre, per dins, tot s'esfondrava.

No era només pressió. Era autoexigència feroç, control absolut, renúncies constants: convertir cada partit en un examen a vida o mort, prohibir-se qualsevol concessió, per petita que fos, vigilar obsessivament què menjava, què feia, què mostrava. Dir "no" a festes, amics i moments de vida real, mantenir-se sempre impecable, sempre professional, sempre "a l'altura".

Tot per evitar que algú, algun dia, descobrís els seus punts febles.

I llavors arriba la frase que ho desarma tot:

Aquesta és la cruesa de la clandestinitat emocional.

Segons el periodista Christian Garcia, és aquella etapa en què algú s'aïlla no per falta de confiança, sinó per falta d'espai i de llenguatge. La persona sap -o creu- que si parla, no la comprendran. Que si mostra el que li passa, decebrà. Que si trenca la careta, quedarà exposada.

Amb el pas dels anys, la pressió va deixar de ser només una càrrega mental i va començar a manifestar-se al cos.

A Albacete, qualsevol interacció fora del camp podia desestabilitzar-lo. No hi havia espais segurs. Un dia, mentre feia la compra al supermercat, un home el va reconèixer i li va etzibar una frase aparentment banal: "Però tu vas jugar al Barça? Quin partidet..."

Aquelles paraules el van deixar completament desarmat. En un instant, tot allò que intentava mantenir ocult -la inseguretat, la por, el cansament- va emergir de cop. Els fantasmes del passat tornaven, recordant-li que no hi havia escapatòria possible: ni al carrer, ni a casa, ni dins seu.

A Romania, el límit es va fer innegociable. Al cap de només quatre dies, va marxar. No va arribar ni a signar. Va agafar les seves coses i se'n va anar, conscient que renunciava a diners, estabilitat i continuïtat professional. Però també sabia una altra cosa: quedar-se significava ofegar-se.

Quan ho recorda, ho resumeix d'aquesta manera:

El moment clau: decidir salvar-se

Hi ha un punt, explica Èric Montes, en què continuar ja no és una opció. No per manca de talent ni d'oportunitats, sinó perquè el cost personal és massa alt. Seguir en el futbol professional hauria significat allargar una situació que l'estava consumint. La decisió és contundent i poc habitual en l'esport d'elit: dir prou.

Montes renuncia a un contracte important, deixa enrere el futbol professional i torna a Manresa, el lloc on pot recuperar una vida que havia quedat en segon pla. El retorn no és només geogràfic. És també emocional: retrobar-se amb la família, amb els amics de sempre i amb una identitat que durant anys havia quedat diluïda darrere del rol de futbolista d'elit.

No és una fugida ni un gest de ràbia. És, tal com ell mateix explica, una decisió de supervivència personal.

Tornar a ser persona abans que futbolista

A Manresa, lluny del ritme i la vigilància del futbol professional, la vida recupera una forma que havia quedat enterrada. Tornar a jugar a futbol per plaer. Gestos simples -seure a menjar amb els amics, caminar sense sentir-se observat, viure sense la necessitat de demostrar res- tornen a tenir pes i sentit.

Montes explica que, des que ha tornat, el cos i la ment han començat a respondre d'una altra manera. Diu que ha perdut pes, que se sent bé i que torna a llevar-se amb ganes. Són constatacions directes, sensacions que havia deixat de tenir i que ara viuen sense estridències dins la rutina quotidiana.

Amb aquesta claredat, mira cap a un futur fora del futbol d'elit. Vol treure's el carnet de camió i treballar amb el seu pare. No és un pas enrere; és una manera de situar-se en un espai on pot viure amb coherència i estabilitat. Després d'anys de pressió i exigència continuada, ha triat prioritzar la persona que és per davant del futbolista que havia de ser.