"Escrache": la veu de la desesperació

El periodista David Bassa és, a banda de redactor de l'"Àgora", president del Grup Barnils, el col·lectiu de periodistes que s'ha constituït en la prova del cotó constant de la nostra feina. Ahir, a mitja tarda, en Bassa va fer una piulada que vaig incorporar al guió. De manera pertinent i amb el seu esperit crític indissociable, es preguntava: "Si per concentrar-te has de demanar permís i per escarnir pots ser jutjat, on queda la llibertat?".

A l'"Àgora" vam debatre sobre els límits de la protesta, d'aquest nou tipus de mobilització que la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca ha importat de l'Argentina, i a ells mateixos no els agrada gens que es tradueixi "escrache" per "escarni". Als qui ho pateixen no els agrada gens que els ho facin, es digui com es digui. És clar que, a l'hora de batejar-ho, la barbaritat de María Dolores de Cospedal, secretària general del PP, de comparar-ho amb "nazisme pur" fa que alguna gent que veia l"'escrache" com una violació greu de l'àmbit privat hagi suavitzat el seu missatge.

La veu dels desesperats, dels que lluiten per no perdre el poc que els queda, és molt difícil d'avaluar des dels paràmetres del col·lectiu benpensant majoritari, que, malgrat els anys de crisi que arrosseguem tots plegats, encara ha pogut preservar, no sense esforços, els seus estàndards de qualitat de vida.