Especialistes en persones, acompanyants de vides
Potser podria optar per transmetre la meva professió d'una altra manera, però no ho vull, perquè tinc el convenciment que la cura de les persones implica atendre-les en totes les seves esferes (física, mental, social i espiritual), dins d'un context particular, incloent-hi la comunitat en què viuen i a la qual pertanyen. Afrontar la cura des d'aquesta visió no és gens fàcil. Les persones som complexes i amb condicionants socials molt diferents. Les patologies no apareixen de manera aïllada, sinó que acostumen a ser el reflex dels determinants socials que presenta cada persona. Aquests condicionants tenen un impacte molt important en el desenvolupament de les malalties i influeixen, a la vegada, en uns resultats de salut més bons o més dolents.
Especialistes en persones
Per aquest motiu, quan parlo amb les meves residents d'infermeria en atenció familiar i comunitària, sovint els comento que nosaltres som especialistes en persones, acompanyants de vides, i que adquirim un compromís amb la població que atenem. No podem mantenir-nos al marge de tot el que tingui a veure amb la comunitat i repercuteixi de manera negativa en la salut de la població, com ara la pobresa energètica, la manca d'espais verds, la precarietat laboral o l'estat de l'habitatge. Això és, per mi, ser una infermera especialista en atenció familiar i comunitària.
Treballar d'aquesta manera implica disposar de temps i tenir continuïtat en el lloc de treball. Les professionals novelles --i no tan novelles-- no troben situacions laborals favorables per atendre la complexitat de la població i donar una resposta satisfactòria a les seves necessitats. Molts dels contractes que els ofereixen no permeten una continuïtat, ja que són eventuals i, en moltes ocasions, s'utilitzen per cobrir diverses absències a la vegada. Això implica que cada dia treballin amb l'agenda d'un professional diferent. Tot, fruit de mancances estructurals que té l'atenció primària, on les vacances i baixes laborals no es cobreixen i les quotes sovint estan sobredimensionades.
Esgotament i frustració
Aquesta situació fa molt difícil establir un vincle amb les persones i mantenir una longitudinalitat en la cura; valors necessaris i imprescindibles per poder atendre la població de manera apropiada. D'altra banda, les professionals més sèniors ens veiem sotmeses a treballar sota la incoherència entre els requisits que ens fa l'empresa i els valors i cures que considerem importants per a la població. Totes aquestes circumstàncies freqüentment provoquen sensació d'esgotament i frustració entre les infermeres.
El problema, precisament, és entendre el sistema de salut com una empresa que hagi de donar uns resultats estandarditzats. La cura de les persones és quelcom molt més qualitatiu, perquè les persones tenim situacions particulars que ens fan ser úniques. Pretendre mesurar l'atenció amb els mateixos indicadors és, per definició, un error. Dues persones poden tenir un diagnòstic de diabetis, però presentar condicions econòmiques, culturals i socials molt diferents. Això condicionarà la meva atenció cap a elles, ja que les dificultats, segurament, seran diverses.
Aquesta situació i la sensació d'esgotament i frustració impacten negativament en les professionals fins al punt d'abandonar el nostre sistema sanitari. Les professionals joves marxen perquè les condicions laborals no són propícies per desenvolupar la seva professió com voldrien. Els professionals sèniors abandonen perquè presenten una fatiga per compassió que no els permet continuar. Tot això repercuteix negativament en la salut de la població. Som conscients que la salut és quelcom més transversal i que l'aportació que hi fa el sistema sanitari és minsa, però una atenció primària sense professionals que puguin treballar amb plenes competències i desplegant totes les seves capacitats es tradueix en un sistema sanitari ineficaç, que genera desigualtats i empitjora els resultats de salut de la població.
