"Estaquirot", "xeflis" i "surar", les paraules protegides

Un estaquirot és una persona aturada, inútil, que fa nosa. Ve de la paraula estaca, un pal amb punta en un extrem per clavar-lo a terra o en una paret. Per tant, ens hem d'imaginar una persona quieta, impassible, que no s'immuta per res. També podríem dir-n'hi babau o encantat.

En el sentit d'estaca, no com a insult, un espantaocells és un estaquirot. I, segons Joan Amades, en el ball de gitanes, la persona que es queda al mig aguantant el pal mentre els altres ballen i canten, també és un estaquirot.

Però si ens posen al davant un bon xeflis, fins i tot un estaquirot reaccionaria. Un xeflis és un àpat abundós, sobretot per celebrar alguna cosa. Sembla que ve del verb xafar, per al·lusió a la preparació de plats suculents, però també podria venir de xef, és a dir, el cap de cuina.

I acabem amb surar. És sinònim de flotar, 'sostenir-se un cos a la superfície d'un líquid', i ve de suro, la part exterior de l'escorça d'alguns arbres, com ara l'alzina surera.

El suro és un material molt lleuger, porós i impermeable. Quan malparlem d'algú i diem que és un suro, ens referim a una persona toixa, poc intel·ligent.

Però surar també és sinònim de reeixir, de prosperar. I a l'Empordà un surar és el mateix que una sureda, un 'bosc de sureres'.

Estaquirot, xeflis i surar. Si teniu ocasió de fer servir aquestes paraules, no us en estigueu!