Estira-i-arronsa entre Trump i Sánchez: d'on ve i com hem arribat fins aquí

Els governs de Donald Trump i de Pedro Sánchez protagonitzen un nou capítol en l'estira-i-arronsa que va començar amb la pressió dels Estats Units perquè Espanya augmentés el pressupost destinat a despesa militar a l'OTAN.

L'últim episodi s'ha viscut en les darreres 24 hores. Trump ha amenaçat de tallar tot el comerç amb Espanya pel rebuig del govern de Sánchez a l'acció militar conjunta dels Estats Units i Israel a l'Iran. Sánchez ha replicat a Trump i demana una acció coordinada i eficaç des d'Europa.

Més tard, des de la Casa Blanca, el secretari del Tresor nord-americà, Scott Bessent, ha acusat Espanya de posar en risc vides de nord-americans. Bessent ho ha argumentat assegurant que denegar l'ús de les bases militars en territori espanyol alenteix l'esforç de guerra dels Estats Units.

Les diferències, però, s'han expressat també en altres àmbits, com els aranzels de Trump, el suport a Israel a Gaza o els impostos de la UE a les empreses d'internet dels EUA, però és en el pressupost militar on han anat més lluny.

En tot cas, la situació de moment no ha passat de les amenaces verbals de Trump, i s'és lluny molt d'un trencament real de relacions comercials per la negativa d'Espanya que els Estats Units facin servir les bases de Rota i Morón de la Frontera per atacar l'Iran.

Les bases no són dels Estats Units

Eduard Soler, professor de Relacions Internacionals de la UAB, ha recordat que no és la primera vegada que això passa i que jurídicament les bases no són dels Estats Units, sinó d'Espanya.

De fet, l'episodi actual no seria el primer. Entrevistat a "El Matí de Catalunya Ràdio", Soler ha evocat el 1973, quan el govern del dictador Francisco Franco no va donar permís als EUA per fer servir les bases per fer arribar ajuda a Israel en la guerra del Yom Kipur.

El 1986, quan els Estats Units van llançar unes operacions aèries contra el règim de Gaddafi a Líbia, el govern de Felipe González --però també França i Itàlia-- li van negar l'ús de les bases. Segons Soler, si Trump utilitzés les bases generaria una escalada diplomàtica que podria tenir greus conseqüències.

Soler ha considerat que l'amenaça de Trump és "una fanfarronada", i ha apuntat que de moment cap dels dos països no ha cridat a consultes el seu ambaixador. A la vegada ha advertit, però, que amb l'actual president dels Estats Units no es pot donar res per segur.

Scott Bessent va engegar les exigències

Les reclamacions de l'administració Trump perquè Sánchez augmentés la despesa militar es van començar a materialitzar tres mesos després d'assumir el poder, a mitjans d'abril, per boca de Scott Bessent, secretari del Tresor de Trump.

Llavors Bessent es va reunir a Washington amb el ministre d'Economia, Carlos Cuerpo, per negociar els aranzels que l'administració Trump volia imposar a Espanya i que estaven en la moratòria de 90 dies.

Pocs dies abans, el secretari del Tresor dels EUA havia criticat les aproximacions d'Espanya a la Xina per derivar-hi part de les relacions comercials, dient que fer-ho seria equivalent a "tallar-se el coll".

Donald Trump pren el relleu

Dos mesos després, i just abans de la reunió de caps d'estat de l'OTAN a la Haia, va ser el mateix Trump qui va criticar Espanya dient que "sempre ha pagat molt poc".

El president dels Estats Units va assegurar que tots els països de l'OTAN haurien de dedicar un mínim del 5% del PIB a despesa militar i que l'estat espanyol està molt lluny d'aquesta xifra.

El 22 de juny Sánchez va anunciar, abans de la cimera, que havia arribat a un acord amb l'OTAN per dedicar-hi el 2,1% del PIB, i que augmentar-ho al 5% comportaria retallades en la sanitat i les pensions.

També va dir que els càlculs eren que, per fer-ho abans del 2035, caldria dedicar-hi 350.000 milions d'euros anuals més, i que això exigiria augmentar els impostos uns 3.000 euros cada any a cada treballador.

La polèmica del 2% i el 3,5% entre Sánchez i Rutte

L'endemà, el secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, va contradir Sánchez, dient que, segons els seus càlculs, els compromisos d'Espanya comportarien augmentar la despesa militar fins al 3,5%.

Rutte va admetre que cada país membre té "el dret sobirà" i "la flexibilitat" de decidir com compleix els compromisos, però va advertir que el 2029 s'ha de fer una revisió de com s'estan complint.

A l'avió cap a la Haia Trump va insistir que "Espanya s'ha convertit en un problema", i a la cimera va lligar el "problema" amb els aranzels, tot assegurant que faria "pagar el doble" a Espanya.

Trump va lligar això amb l'economia espanyola, "que els va molt bé", i va basar-hi una amenaça: "podria arruïnar-se si passa alguna cosa dolenta", tot afegint que és "injust" que Espanya només gasti el 2% en despesa militar a l'OTAN.

A principis d'agost va arribar una resposta del govern espanyol: va cancel·lar la compra de caces F-35 nord-americans per valor de 6.000 milions d'euros, i va dir que buscarien una alternativa europea.

Era una plantofada directa a Trump, que pretenia que l'augment de despesa militar europea es fes comprant armament als Estats Units, i que aquest fos el principal proveïdor de defensa.

El 2025 es compleix el compromís adquirit el 2014

A finals d'agost, l'OTAN va anunciar que Espanya ja arribaria el 2025 al 2% del PIB de despesa militar, un augment del 43% respecte al 2024, que va ser l'1,28%, i que així complia amb els objectius per a aquest any.

En concret, es va passar de 22.693 milions d'euros el 2024 a 33.123 milions el 2025, en compliment d'uns objectius fixats el 2014 en una cimera de l'OTAN a Gal·les, i el 2024 només 19 dels 31 membres hi havien arribat.

El 2025, però, ja van ser tots els membres els que van arribar-hi, amb Espanya, Bèlgica, Portugal, Luxemburg i la República Txeca fregant el mínim del 2%.

Per això el Ministeri de Defensa va treure pit i va afirmar que Espanya és "un soci fiable i responsable" de l'OTAN, tot i estar encara molt lluny de les exigències de Trump i dels objectius de l'OTAN per al 2035.

Armes nord-americanes per a Ucraïna

A principis d'octubre, Trump va amenaçar Espanya d'expulsar-la de l'OTAN i apujar-li aranzels si no arriba al 5%, i dues setmanes després el govern espanyol va confirmar la compra d'armament dels EUA.

En concret, era una participació en la partida negociada per la UE per enviar armes a Ucraïna, i Sánchez va afirmar que Espanya és "un país compromès amb l'OTAN i amb la defensa d'Ucraïna".

A mitjans de gener i arran de les amenaces de Trump de quedar-se Groenlàndia, Sánchez va insistir en la necessitat de bastir un exèrcit europeu basat en una política d'indústria militar europea de debò.

Tot aquest estira-i-arronsa que fa mesos que dura està fent paleses dues estratègies polítiques diametralment oposades:

• La de Donald Trump: pressionar amb amenaces i traient-se asos de la màniga de tant en tant per fer-ho.

• La de Pedro Sánchez: aguantar sense deixar-se impressionar per cap mena d'atac o amenaça.

Caldrà veure quina de les dues surt més ben parada d'aquesta crisi.