Eurovisió, un baló d'oxigen per a Pedro Sánchez davant d'un trimestre complicat

La política espanyola --amb un PSOE en un dels moments més delicats des que és a la Moncloa, i un PP que veu l'última oportunitat per fer president Alberto Núñez Feijóo-- és una lluita entre els dos grans partits per intentar centrar tots els debats polítics. Uns debats que giren habitualment al voltant d'un tema central i difícilment desplaçable. 

Fa molt pocs mesos, just abans de l'estiu, l'escàndol de l'exnúmero 3 dels socialistes, Santos Cerdán, monopolitzava l'actualitat política. El PP es vantava d'un govern tocat de mort i d'una legislatura pràcticament esgotada. I Pedro Sánchez intentava superar la seva crisi més forta, agafant velocitat per anunciar mesures i aïllar el partit --i, sobretot, el seu govern-- de tota sospita de corrupció.

A meitat de juliol, el finançament singular de Catalunya va irrompre fugaçment en el fangar de declaracions i contradeclaracions polítiques. I, a mesura que les flames calcinaven milers i milers d'hectàrees al centre i oest de la península, la gestió dels incendis forestals va acaparar el debat de l'agost i de l'arrencada del curs polític.

Sánchez, el més crític amb Gaza

Però si hi ha un tema que s'ha quedat al terreny de joc les últimes setmanes és la derivada espanyola de la massacre de Gaza. 

Sánchez s'ha erigit com el cap de govern occidental més crític amb Israel, i Feijóo ha fet equilibris per evitar parlar de genocidi, passar de puntetes en un debat que l'incomoda i evitar donar massa visibilitat a l'ala dura del partit liderada per la madrilenya Isabel Díaz Ayuso. 

El debat, però, s'ha instal·lat en l'opinió pública espanyola. El baròmetre del CIS, el Centre d'Investigacions Sociològiques, del juliol passat assegurava que 7 de cada 10 ciutadans de l'estat estaven molt o força preocupats per la guerra al Pròxim Orient. 

El festival d'Eurovisió

Però, per molt que preocupi, la política internacional difícilment decanta els resultats electorals de cada estat. I amb això hi ha ben poques excepcions. Per això tots dos partits intenten portar el debat exterior cap a l'interior, fins al terreny estrictament domèstic. 

I és en aquest context --i en aquesta necessitat-- quan apareixen les dues darreres puntes de llança del debat: les protestes que van obligar a tallar la Vuelta i la retirada d'Espanya d'Eurovisió. 

Aquest últim, amb especial importància dins del festival, perquè Espanya és un dels 'Big Five', és a dir, és dins del grup de cinc països que més contribueix al finançament de la gala.  

El festival europeu de cançó ha guanyat pes a Espanya les últimes dues dècades, però va registrar un pic d'audiència en aquesta última edició, la primavera passada. 

Aleshores, va aconseguir reunir gairebé 6 milions d'espectadors, fins al punt que la meitat de persones que tenien el televisor encès estaven seguint la competició. 

La retirada d'Espanya d'aquest festival és un clar exemple de la política de les emocions que s'ha instal·lat a Catalunya, a l'Estat i a les democràcies occidentals. 

L'executiu espanyol, a través dels seus representants i dels seus socis al consell d'administració de Ràdio Televisió Espanyola, consuma l'allunyament d'Israel amb la plantada a un festival destacat i marcat de simbolisme per a molts dels seus votants, que segueixen amb passió les edicions de cada any. És moll de l'os per a molts d'ells.

I aquesta política de les emocions --els sentiments en el discurs polític són més digeribles per molts votants que no pas els arguments-- ha marcat també aquest debat. I això es nota en les expressions que fan servir. 

Pels socialistes, es tracta de valors, d'ànima, d'humanitat. Pels populars, en canvi, d'hipocresia o --estirant els arguments que utilitzaven per carregar contra les protestes de la Vuelta-- de violència política. 

En definitiva, centrar aquest debat --com tots els anteriors-- en el simbolisme i en les emocions per etiquetar els rivals polítics més directes. 

Un trimestre complicat per a Sánchez

Aquests debats polítics marquen un últim trimestre de l'any que es preveu complicat per al president espanyol. 

Aquesta tardor, el fiscal general de l'Estat seurà al banc dels acusats. Cerdan continua en presó preventiva, mentre la investigació judicial va avançant. La seva número 2 al govern i al partit, la vicepresidenta María Jesús Montero, haurà de saltar del govern per encapçalar la candidatura socialista a Andalusia. I, sobretot, l'estabilitat del govern està, com a mínim, en joc. 

Cap soci s'aparta de Sánchez, però Junts ja avisa que aquesta tardor "passaran coses". Una primera prova de foc del suport dels de Carles Puigdemont serà dimarts vinent, quan el Congrés podria rebutjar una de les propostes estrella dels independentistes: la delegació de les competències d'immigració a la Generalitat. 

I l'altra prova serà quan l'executiu porti a les Corts espanyoles els pressupostos generals de l'Estat sense tenir els suports garantits perquè es puguin aprovar. De fet, si s'aprovessin, serien els primers pressupostos d'aquesta legislatura. 

El debat sobre la guerra de Gaza, les relacions amb Israel o la presència d'Espanya a Eurovisió donen aire a Sánchez, perquè li permeten marcar posicions clares i agafar la iniciativa quan està més tocat.

I, gens menor, li permeten incomodar el PP i moure'l cap a la seva ànima més dura. Però no podrà evitar que el trimestre que ve sigui un test important per a ell --veurem si definitiu-- per saber si té prou alè i prou suports per esgotar els pràcticament dos anys que encara queden de legislatura.