Febre per Hannah Arendt, en el 50è aniversari de mort de la pensadora alemanya
El 4 de desembre del 1975 Hannah Arendt moria a Nova York. El món s'acomiadava així d'una filòsofa que, malgrat que no li agradava que la definissin així, va llegar-nos un bon reguitzell d'idees que avui són més vigents que mai.
Potser per això, coincidint amb la commemoració dels 50 anys de la mort d'Arendt, són diverses les editorials que han reeditat les seves obres o que han publicat nous assajos i biografies sobre la pensadora alemanya, tant en català com en castellà.
Llibres per pensar
Eumo, en primer lloc, acaba de treure del forn "La llibertat de ser lliures", un llibre prologat per la professora de filosofia Fina Birulés que recull tres articles estimulants i inspiradors en què Arendt argumenta que no hi pot haver llibertat sense política, ni política sense llibertat.
Arcàdia, per la seva banda, ha publicat fa poc "Dona'm notícies teves. Cartes i escrits, 1939-1975". En aquest volum assistim a l'encreuament de missives entre Hannah Arendt i Günther Anders, el primer marit de la pensadora i també un filòsof de referència. Les cartes comencen el 1939, quan Arendt (que era d'origen jueu) escriu a Anders, des de París, per posar-lo al corrent de les vicissituds que vivia intentant fugir de l'avenç del nazisme.
L'editorial Lleonard Muntaner també s'ha volgut sumar al fenomen Arendt amb la publicació d'un assaig que la pensadora alemanya va escriure el 1963. Parlem de "Responsabilitat personal sota la dictadura", en què Arendt reflexiona sobre l'actitud, l'obediència i la responsabilitat personal en temps de règims totalitaris.
En castellà, Taurus ha publicat fa pocs mesos "El fin del mundo. Hannah Arendt y la posverdad". El firma la professora de la Universitat Autònoma de Madrid Máriam Martínez-Bascuñán, la qual, amb l'ajut de les idees de Hannah Arendt i altres filòsofs, reflexiona sobre l'era de la postveritat. En concret, Martínez-Bascuñán ens diu que sense una imatge compartida del món, el debat polític es fa pràcticament inviable.
I per acabar, un altre títol d'Arcàdia que es va publicar el 2023, però que destaquem aquí pel seu interès. Ens referim a "Hannah Arendt. El món en joc" i està signat per la professora de filosofia Fina Birulés. Aquest volum mira de "posar ordre" a algunes reflexions d'Arendt. I per això Birulés tria dues categories recurrents en l'obra de la filòsofa: món i natalitat. Al voltant d'aquestes idees, Birulés ens parla de tradició, de comunitat, de distància, de llibertat, de crear sentit i, sobretot, de responsabilitat.
Per què avui ens interessa Arendt
Que aquests i altres llibres hagin inundat les llibreries que aposten per l'assaig filosòfic no és casualitat. Demostra que el pensament de Hannah Arendt és més viu que mai i que la seva veu ens pot ser molt útil per entendre el món actual.
"El que Arendt fonamentalment es pregunta --ens explica la professora Fina Birulés-- és: què és la llibertat? Pot semblar una qüestió banal, però en els nostres temps és molt important perquè la paraula "llibertat" se l'estan apropiant Donald Trump i els partits d'extrema dreta". I Birulés conclou:
"Regalar el concepte 'llibertat' sense repensar-lo, sense donar-li cap contingut, és molt perillós."
La banalitat del mal
No és casualitat que Hannah Arendt centri bona part del seu discurs en la llibertat. D'origen jueu, el nazisme la va impel·lir a fugir d'Alemanya, el seu país natal, primer a França i després als Estats Units, d'on ja no va marxar.
Des de llavors, les seves investigacions van girar al voltant de la relació entre la llibertat i la política en un moment (parlem dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial) en què la dignitat del debat polític havia patit un dels seus cops més durs.
Per això Arendt va tractar de comprendre l'especificitat dels fets del totalitarisme. Els temps foscos, deia, no són només una època d'horror sinó també de confusió:
"Som al mig d'un munt de runa dels pilars de les veritats més conegudes."
El cas Eichmann
Malgrat el prestigi acadèmic que Hannah Arendt va aconseguir a universitats nord-americanes d'elit com Berkeley, Princeton, Colúmbia i Chicago, les seves reflexions no sempre van aconseguir l'aplaudiment unànime.
De fet, quan el 1961 va cobrir com a periodista per a la revista The New Yorker el judici al nazi Adolf Eichmann que es va fer a Israel, les seves cròniques van generar un gran escàndol. En lloc de descriure'l com un monstre, Arendt el va definir com un buròcrata normal i corrent que cometia els seus crims obeint normes sense cap mena de reflexió crítica.
Aquest enfocament (que posteriorment Arendt va sintetitzar amb un concepte que va fer fortuna: "La banalitat del mal") va provocar que bona part de la comunitat jueva girés l'esquena a la pensadora. Però ella no va cedir. Arendt deia que ningú té dret a autoafirmar-se com el guardià de la veritat històrica. I que el que ella va escriure eren veritats basades en fets, i no pas meres opinions.
La directora de cinema Margarethe von Trotta justament va relatar aquesta polèmica en un brillant biopic sobre Hannah Arendt que es va estrenar el 2012.
Els qui l'hagin vist potser no hauran oblidat fins a quin punt l'actriu Barbara Sukowa es va posar a la pell d'Arendt, que apareix gairebé sempre amb una cigarreta a la boca. Anècdotes a banda, el film ens ajuda a entendre el concepte de "la banalitat del mal".
I Fina Birulés, quan li demanem un darrer aclariment sobre aquest assumpte, conclou: "El gran perill és que de psicòpates n'hi ha pocs, mentre que de persones aparentment normals que fan el mal seguint la seva vida quotidiana n'hi ha moltes."