Flors de primavera que es mengen
Colitxos
El colitx (Silene vulgaris) és una planta que creix als marges, amb una flor preciosa de pètals blancs i en forma de campaneta lleugerament rosada i molt grassoneta. El seu nom científic està dedicat a Silè, pare adoptiu de Dionís, el déu del vi i de la verema, al qual sempre es representa amb panxeta.
És excel·lent al paladar. Les seves fulles es mengen en amanida tal com venen, fregides, saltades i en una truita, o bullides com a verdura. A la Manxa són molt populars i en diuen "collejas".
Pimpinelles
La pimpinella és una planta que, si la tastéssiu amb els ulls tancats, diríeu que esteu menjant cogombre.
L'únic problema que té és que la textura de les fulles és més seca i llenyosa que la del cogombre. Per solucionar-ho la farem servir sempre picada o triturada. Per fer-ne tzatziki ratllarem mig cogombre i el deixarem en un escorredor amb una mica de sal perquè suï una mica d'aigua.
Picarem un manat de fulles de pimpinella i un gra d'all a trossets molt petits. Ho barrejarem amb dos iogurts, un bon raig d'oli d'oliva i el suc de mitja llimona. Hi incorporarem el cogombre i una mica de pebre i ho barrejarem bé. Aquesta salsa us pot servir tant per sucar-hi torradetes com bastonets de verdures o per farcir entrepans.
Margaridoies
De cor groc i pètals blancs, les margaridoies tenen un nom sonor i preciós. El nom científic és Bellis perennis, i el segon terme fa referència al fet que viuen tot l'any, si bé floreixen sobretot ara, a la primavera. L'origen del nom genèric és més discutit: tant pot venir del llatí bellus (bonic) com del també llatí bellum (guerra), ja que el suc de les fulles es feia servir a l'antiga Roma per curar i cicatritzar les ferides de guerra.
Les fulles són comestibles en amanida i combinen a la perfecció amb les de la dent de lleó. Aquesta última és una planta de flor groga comuna als prats, amb uns fruits que acostumem a bufar perquè les llavors s'escampin, mentre acluquem els ulls i demanem un desig.
Calabruixes
Les seves flors, liles llampants, petites i agrupades en ramets al capdamunt de tiges gruixudes, engalanen els camps i les vinyes. Neixen d'uns bulbs rogencs soterrats que al sud d'Itàlia i a Grècia es cuinen i es mengen.
Per fer-ho, els cullen i els bullen diverses vegades, després els deixen submergits en vinagre uns quants dies i finalment els guarden en oli d'oliva. Discòrides, un farmacèutic de l'antiga Grècia, deia que encara que fossin boníssims s'han de menjar amb mesura perquè poden afectar els nervis!
Jonces
Les flors de les jonces, després d'un dia assolellat, quan la calor ha concentrat el seu sabor, són dolces com la mel. Els xais i jo ens les disputem. Si surto a passejar una tarda com la d'avui i no en trobo és perquè el ramat ha passat primer i les ovelles, que d'herbes en saben, se les han cruspit.
També se les coneix com a clavells de pastor, flor del pa, joncelles, joncoses, jonquet blau, junça, junquet o junqueta. Són cosines dels espàrrecs.
La dolçor, que fa que també se les conegui com a caramel de bosc, és amagada al fons de la flor, al cor de l'ovari, i s'han de menjar just acabades de collir.
La sàlvia, una planta molt nostra
Reina del Mediterrani, la sàlvia és tan nostra com ho són la farigola o el romaní. Es fa servir des de temps immemorials com a estimulant, tònica, digestiva, diürètica, antisèptica o febrífuga. Es diu que també regula la menstruació. Fa que baixi aquella suor que et ve quan tens febre i regula el sucre a la sang.
Jo me'n menjo les fulles trencades amb els dits, en una paella amb un bon tros de mantega, nou moscada, alguna fruita seca trossejada, sal i pebre, amanint un plat d'espaguetis. M'ho cura tot de cop. Té gust de gespa fresca. També en podem fer vi, de la sàlvia, macerant un grapat de fulles en un vi blanc dolcenc.
