França reconeix Palestina: un canvi històric per rellançar la pau i condemnar Israel

De cop i volta, els astres s'han alineat i Emmanuel Macron ha vist la llum a l'horitzó fent un sol gest: reconèixer Palestina. Ja no és ni un anatema ni un problema, sinó la solució que el president de la República creu que ha trobat per desencallar un conflicte de gairebé 80 anys i liderar una proposta de pau.

L'aposta diplomàtica de la primavera passada de Macron i el seu ministre d'Exteriors Jean-Michel Barrot ha tingut un efecte dòmino: a hores d'ara, ja són 157 els països presents a l'Assemblea General de l'ONU que accepten que Palestina sigui un Estat i 142 els que subscriuen el pla de pau presentat per França i l'Aràbia Saudita en la Conferència sobre el Pròxim Orient que se celebra paral·lelament.

Per la presidència de la República, és un èxit de la diplomàcia francesa, el president ha dedicat moltes hores a trucar a mandataris internacionals en els últims mesos. Tant l'Elisi com el Quai d'Orsay, seu d'Exteriors, estan satisfets per haver aconseguit convèncer altres cancelleries occidentals de la necessitat de sumar-se a la iniciativa. El temor, a inicis d'estiu, que el gest quedés com un solitari brindis al sol de Macron era real.

Però ara la pregunta és: serà suficient aquest reconeixement per aconseguir que alguna cosa es mogui?

Què suposa aquest reconeixement?

El president Macron creu que els propòsits que, segons ell, desencalla aquest reconeixement són difícils d'aconseguir, però obren un camí d'esperança.

Els desgranava en aquest missatge previ al discurs de l'ONU, penjat a les xarxes socials: "un alto el foc immediat, l'alliberament sense demora dels 48 ostatges que encara hi ha a Gaza, el retorn de l'ajuda humanitària, el desmantellament de Hamas, una Autoritat Nacional palestina reinventada i renovada, programes socials que no ensenyin a odiar. En definitiva, dos Estats que visquin un al costat de l'altre i en pau."

Posats un rere l'altre, el llistat de desitjos recorden una carta als Reis de l'Orient Mitjà. Perquè, ara, sobre el terreny, es fa difícil visualitzar la possibilitat d'unes fronteres i una convivència veïnal a mitjà termini.

El que aquesta cascada de reconeixements diu al govern israelià, en el fons, és que el món representat a l'Assemblea General de l'ONU renova la seva convicció que l'ocupació dels territoris palestins és il·legal, fins i tot després del 7 d'octubre. I que les resolucions de Nacions Unides, esgrimides durant anys de processos de pau fracassats i aprovades per recordar a Israel que vulnera el dret internacional, continuen sent vàlides malgrat el creixement de les colònies a Cisjordània i la neteja ètnica a Gaza.

L'oposició resignada de molts jueus francesos

Ni el 7 d'octubre ni el dret d'Israel a defensar-se ja no poden ser utilitzats d'argument per continuar matant població civil a Gaza. Encara menys per annexionar-se parts de Cisjordània i donar carta blanca a l'ocupació colonial. A aquesta conclusió hi va arribar Emmanuel Macron veient les massacres diàries de palestins i és la línia que divideix, ara mateix, les opinions dels francesos jueus.

No és un col·lectiu gens homogeni, al contrari, i n'hi ha alguns que estan d'acord amb la decisió de Macron, però una gran majoria, no.

Els que més s'oposen al reconeixement són els que a grans trets han donat suport a les polítiques del govern israelià durant dècades i han justificat aquests últims dos anys les operacions de l'exèrcit israelià a Gaza. S'agrupen en el Consell Representatiu de les Institucions jueves de França, el Crif i un dels seus vicepresidents, Jeremy Hadad, ens explica per què consideren que el president s'ha precipitat reconeixent Palestina.

Hadad ens parla durant l'acte d'homenatge als 48 ostatges que encara hi ha a Gaza i que cada divendres, des del 7 d'octubre, se celebra a la plaça de Trocadero, davant la torre Eiffel. Entre els presents es respira una còlera continguda i un sentiment de traïció per part de França. Molts són franco-israelians i, els que no, tenen família a Israel i, fins ara, han gaudit d'un ambient on les crítiques a Netanyahu i les massacres a Gaza s'han sentit amb sordina.

L'aposta per un sol Estat binacional

La Unió Jueva per la Pau està a l'altre extrem ideològic del Crif. Però també estan en contra d'aquest reconeixement de Palestina com a Estat. Per Béatrice Oren, la seva portaveu, és "un engany que de manera vergonyosa distreu l'Assemblea General de les Nacions Unides de la que hauria de ser avui la seva principal acció: parar el genocidi i sancionar Israel." I explica així per què no creu que Israel permeti mai que Palestina pugui existir com a Estat:

I seguint aquesta argumentació, defensa que Israel es transformi en un Estat binacional, on convisquin jueus i palestins en igualtat de drets. En les actuals condicions, assegura, un Estat sense fronteres ni institucions és una simple utopia de la comunitat internacional.

Així van viure els jueus de França l'aniversari del 7 d'octubre:

La història d'un procés de convenciment

Entremig d'aquestes dues posicions hi ha, evidentment, molts altres francesos d'origen jueu que sí que hi estan d'acord, conscients del desprestigi creixent d'Israel en l'escena internacional. La majoria han mantingut un perfil baix, entre ells algun membre del govern. Però el que més ha xocat en l'opinió pública és el canvi de posicionament del filòsof Alain Finkielkraut, defensor a ulls clucs fins ara de les operacions militars israelianes a Gaza.

En una entrevista a la ràdio pública, el prestigiós pensador dels conflictes europeus del segle XX ha criticat amb duresa les polítiques dubitatives de Macron després del 7 d'octubre, però reconeix que l'Estat palestí és la solució per parar les ànsies annexionistes de l'ala més dura del govern israelià.

El també filòsof Bernard Henry-Lévy va convèncer després del 7 d'octubre Emmanuel Macron perquè intentés liderar una "coalició internacional anti-Hamas", a imatge i semblança de la coalició anti-Estat Islàmic creada amb el sorgiment del Califat a Síria i l'Iraq. La proposta no va generar cap entusiasme entre els països àrabs que s'hi haurien d'haver sumat; el conflicte palestí té arrels més enllà del 7 d'octubre i cap d'ells va secundar un Macron que va quedar com un aficionat en el Pròxim Orient.

Ara, Henry-Lévy encapçala la llista d'intel·lectuals i artistes que s'oposen frontalment al reconeixement de Palestina. És un dels signataris d'una carta oberta publicada al diari Le Figaro on figures com l'actriu Charlotte Gainsbourg o l'economista Alain Minc s'adrecen al president amb condescendència:

Són paraules que continuen demostrant una incapacitat de pair que Israel s'està convertint en un estat pària, però que comencen a reconèixer el patiment dels palestins, molt poc defensats a França entre les elits benpensants. Amb més o menys mesura, els jueus francesos han fet evolucionar les seves conviccions al llarg d'aquests dos anys.

Quin pla de pau?

Al rerefons de tantes divergències hi ha també els dubtes sobre l'eficàcia de rellançar un pla de pau quan el conflicte està encara tan obert i la relació de forces és tan desequilibrada.

La "solució dels dos Estats" que proposa Macron no només està a les beceroles sinó que ha nascut coixa. Darrere el lideratge d'aquesta proposta amb l'Aràbia Saudita, França pretenia donar un cop d'efecte: que els països àrabs fessin un reconeixement explícit de l'Estat d'Israel.

Les amenaces d'Israel d'annexionar-se encara més parts de Cisjordània ho ha fet inviable. Cap govern dels països àrabs s'atreviria a fer-ho en un context així, per por de les reaccions de les seves poblacions. Menys encara sabent que fins ara els Estats Units de Donald Trump no han deixat de donar un suport sense fissures al govern de Benjamin Netanyahu.

El temps dirà si el discurs de Macron d'aquest 22 de setembre passa a la història com l'inici d'alguna cosa o només com un pas institucional més.