Francis Pisani: "Al Facebook, els mitjans han de conversar amb la gent"
Aquest dilluns al 3cat24 ens estrenàvem al Facebook, on ja som 306 amics, i al Twitter, on ja tenim 1.759 seguidors. Uns dies després, parlem amb Francis Pisani sobre el periodisme a les xarxes socials. Francis Pisani és bloguer, columnista, expert en noves tecnologies i imparteix cursos en universitats com la de Califòrnia-Berkeley, la de Standford o la Universitat Iberoamericana. Atent a qualsevol innovació tecnològica, Pisani estrenava iPad davant el seu auditori a la UAB. Atent a qualsevol debat sobre comunicació, Pisani descrivia la lògica d'avui, la de les xarxes socials, on hi ha converses i múltiples veritats. Ho exemplificava amb una reflexió i una anècdota. Aquí va la reflexió: "Si tens un dubte, vas al Google i tens la resposta. Avui els polítics que no donen respostes estan fallant perquè la gent no està acostumada a no tenir resposta". I ara l'anècdota: "A Harvard, el lema era 'veritas', 'la veritat', en llatí, i jo vaig dir que almenys el lema dels periodistes hauria de ser 'verités', 'les veritats', en francès".
6 min
Com s'han de comportar els mitjans a les xarxes socials? Abans deia que no només hi han de tenir presència, sinó que han de començar una conversa...
Bàsicament, la primera reacció, no absurda, dels mitjans és dir: quan publico alguna cosa al meu mitjà, ho penjo al Facebook. Així la gent diu: "Ah, 'The New York Times' acaba de publicar això". En alguns casos aquesta actuació crea certa discussió i reaccions. Però això és l'aplicació del model tradicional a un espai nou. Jo publico i et dic que publico. És com un panell al carrer. És la mateixa lògica. Això és aprofitar la part més limitada de la xarxa social, i hi ha 500 milions de persones que passen per aquí. L'autèntica lògica de la xarxa social és que la gent comunica, conversa i agafa confiança en el diàleg. Llavors, si el periodista segueix sense entrar en diàleg amb la gent, arriba a més gent però no canvia la seva relació. El que cal és que els mitjans entrin en la lògica d'aquesta conversa i conversin. Conversar vol dir –i és molt important- no necessàriament estar d'acord amb l'altre, exposar-se a les crítiques, passar temps. I això ho veiem en els blogs. Una de les coses més cabrones dels blogs és que pots publicar una nota, però després has de contestar. L'interès dels blogs és que van començar a trencar el monòleg del periodista, i a la xarxa social això és molt més ampli i gran. T'hi has de ficar. Per exemple, algunes de les coses que jo faig les publico al Twitter però no tinc temps, no puc publicar tot el que voldria. Llavors, intento mantenir discussions al meu blog. No ho faig al Facebook perquè sé que no l'utilitzaria bé. Algun dia ho faré. Si estàs al Facebook, molt bé, però si no converses no serveix per gaire o no serveix per a tot el que podria servir.
Com han de conversar els mitjans?
Per exemple, puc dir el que jo faig al meu blog. De manera gairebé sistemàtica, jo començo amb un fet o dos, una anàlisi o una opinió basada en fets, i gairebé sempre –fins i tot es burlen de mi- acabo per preguntar: què pensen d'això? Hi estan d'acord? Jo no concloc dient això és la veritat, jo intento dir que això és el que jo penso, el que jo sento, la pregunta que jo em faig; què dieu vosaltres? És un recurs retòric, però almenys obro el debat i després la "cabronada" és que s'ha de contestar. De vegades no ho faig tant com ho hauria de fer o com m'agradaria, però és molt important. Quan la gent em diu "t'equivoques" o "no hi estic d'acord" has d'entendre que és la lògica de la conversa. L'altra cosa és que hi ha qui diu que és absurd, és com una injúria, preguntar només a la gent què pensa del treball periodístic ja fet, se'ls ha de preguntar abans. El problema és que en certa manera jo penso que una nota de blog no és un treball acabat. La lògica és que s'ha de fer participar la gent en el procés d'elaboració.
Per què els mitjans han d'estar a les xarxes socials?
Perquè quan tu veus que el Facebook té 500 milions d'usuaris, llavors et preguntes què pots fer per connectar-te amb aquesta enorme riquesa que va creixent, tot i que no l'entenguis. I perquè veus una multitud d'exemples que diuen que el trànsit augmenta quan em connecto a Facebook. Per exemple, si jo em registro amb el meu compte a Facebook al "The Huffington Post", sap de seguida qui sóc, sap oferir-me les informacions que més m'interessen i per a mi té avantatges –també té inconvenients que no podem oblidar- i de seguida em dirà què han llegit els meus amics. És fascinant! Quan veig que un amic "x", del qual sé unes característiques essencials, ha llegit aquell article i li ha agradat, llavors jo li dedico més temps a la lectura, llegeixo més coses i estic més content. Per tant, el fet que "The Huffington Post" em deixi accedir a ell a través del meu compte del Facebook li permet donar-me un millor servei i jo hi passaré més temps, i per tant estaré més content. Bàsicament, començo a passejar i navegar en funció del que faci la gent que conec i aprecio. El problema és que tot això es fa a costa de la privacitat, però això és un altre tema.
Els mitjans haurien de dedicar més esforços al Facebook i a altres xarxes socials?
Si jo vull crear un mitjà avui, el meu esforç essencial anirà en dues direccions, en una proporció que encara no tinc clara encara. D'una banda, el telèfon mòbil, perquè la gent més interessant, la gent més jove em consultarà en un telèfon mòbil. I de l'altra, a les xarxes socials, amb la implicació que participaré en les discussions. La pàgina principal, la "home page", continua sent interessant però no pot ser la part principal del meu esforç. He trobat diverses notes que diuen: per què no un mitjà sense pàgina inicial? Potser aquesta sigui la lògica... és a dir, s'està plantejant el debat. No està gens clar però és una discussió que s'està tenint. Si tinc un equip "x", amb recursos "x", és a dir diners, en dedicaria el 20% a la "home page" i dedicaria molt més al telèfon, molt més a les xarxes socials i molt més a l'organització dels temes o "topics", per exemple. Jo acabaria per una "home page".
Pel que fa al disseny, els formats, aposta per les llistes?
Les llistes són un format que està guanyant terreny, i el gran avantatge és que s'assemblen a la pantalla del telèfon.
Abans comentava l'èxit de webs com Google News, sense cap periodista, que afegeixen notícies, i que tenen més visites que les pàgines web de mitjans de comunicació. En aquest context, com ha de ser el periodisme del futur?
Ha de ser un periodisme més humil. Se li ha de dir a la gent: pot llegir la meva entrevista però també altres coses que hi ha a la web sobre aquest tema. La gent no vindrà perque jo tingui la veritat. El periodista ha de donar la seva veritat i dedicar temps a organitzar el caos. El periodisme es va concebre en una època en què no hi havia informació. Avui hi ha moltíssima informació, llavors, què fem?
Aquestes són les últimes paraules de Pisani i amb què acabem aquesta entrevista. L'acabem a l'"estil Pisani", com ell acaba els articles al seu blog, com ell considera que comença una conversa: amb una pregunta que deixem per obrir el debat. "Llavors, què fem?"
Bàsicament, la primera reacció, no absurda, dels mitjans és dir: quan publico alguna cosa al meu mitjà, ho penjo al Facebook. Així la gent diu: "Ah, 'The New York Times' acaba de publicar això". En alguns casos aquesta actuació crea certa discussió i reaccions. Però això és l'aplicació del model tradicional a un espai nou. Jo publico i et dic que publico. És com un panell al carrer. És la mateixa lògica. Això és aprofitar la part més limitada de la xarxa social, i hi ha 500 milions de persones que passen per aquí. L'autèntica lògica de la xarxa social és que la gent comunica, conversa i agafa confiança en el diàleg. Llavors, si el periodista segueix sense entrar en diàleg amb la gent, arriba a més gent però no canvia la seva relació. El que cal és que els mitjans entrin en la lògica d'aquesta conversa i conversin. Conversar vol dir –i és molt important- no necessàriament estar d'acord amb l'altre, exposar-se a les crítiques, passar temps. I això ho veiem en els blogs. Una de les coses més cabrones dels blogs és que pots publicar una nota, però després has de contestar. L'interès dels blogs és que van començar a trencar el monòleg del periodista, i a la xarxa social això és molt més ampli i gran. T'hi has de ficar. Per exemple, algunes de les coses que jo faig les publico al Twitter però no tinc temps, no puc publicar tot el que voldria. Llavors, intento mantenir discussions al meu blog. No ho faig al Facebook perquè sé que no l'utilitzaria bé. Algun dia ho faré. Si estàs al Facebook, molt bé, però si no converses no serveix per gaire o no serveix per a tot el que podria servir.
Com han de conversar els mitjans?
Per exemple, puc dir el que jo faig al meu blog. De manera gairebé sistemàtica, jo començo amb un fet o dos, una anàlisi o una opinió basada en fets, i gairebé sempre –fins i tot es burlen de mi- acabo per preguntar: què pensen d'això? Hi estan d'acord? Jo no concloc dient això és la veritat, jo intento dir que això és el que jo penso, el que jo sento, la pregunta que jo em faig; què dieu vosaltres? És un recurs retòric, però almenys obro el debat i després la "cabronada" és que s'ha de contestar. De vegades no ho faig tant com ho hauria de fer o com m'agradaria, però és molt important. Quan la gent em diu "t'equivoques" o "no hi estic d'acord" has d'entendre que és la lògica de la conversa. L'altra cosa és que hi ha qui diu que és absurd, és com una injúria, preguntar només a la gent què pensa del treball periodístic ja fet, se'ls ha de preguntar abans. El problema és que en certa manera jo penso que una nota de blog no és un treball acabat. La lògica és que s'ha de fer participar la gent en el procés d'elaboració.
Per què els mitjans han d'estar a les xarxes socials?
Perquè quan tu veus que el Facebook té 500 milions d'usuaris, llavors et preguntes què pots fer per connectar-te amb aquesta enorme riquesa que va creixent, tot i que no l'entenguis. I perquè veus una multitud d'exemples que diuen que el trànsit augmenta quan em connecto a Facebook. Per exemple, si jo em registro amb el meu compte a Facebook al "The Huffington Post", sap de seguida qui sóc, sap oferir-me les informacions que més m'interessen i per a mi té avantatges –també té inconvenients que no podem oblidar- i de seguida em dirà què han llegit els meus amics. És fascinant! Quan veig que un amic "x", del qual sé unes característiques essencials, ha llegit aquell article i li ha agradat, llavors jo li dedico més temps a la lectura, llegeixo més coses i estic més content. Per tant, el fet que "The Huffington Post" em deixi accedir a ell a través del meu compte del Facebook li permet donar-me un millor servei i jo hi passaré més temps, i per tant estaré més content. Bàsicament, començo a passejar i navegar en funció del que faci la gent que conec i aprecio. El problema és que tot això es fa a costa de la privacitat, però això és un altre tema.
Els mitjans haurien de dedicar més esforços al Facebook i a altres xarxes socials?
Si jo vull crear un mitjà avui, el meu esforç essencial anirà en dues direccions, en una proporció que encara no tinc clara encara. D'una banda, el telèfon mòbil, perquè la gent més interessant, la gent més jove em consultarà en un telèfon mòbil. I de l'altra, a les xarxes socials, amb la implicació que participaré en les discussions. La pàgina principal, la "home page", continua sent interessant però no pot ser la part principal del meu esforç. He trobat diverses notes que diuen: per què no un mitjà sense pàgina inicial? Potser aquesta sigui la lògica... és a dir, s'està plantejant el debat. No està gens clar però és una discussió que s'està tenint. Si tinc un equip "x", amb recursos "x", és a dir diners, en dedicaria el 20% a la "home page" i dedicaria molt més al telèfon, molt més a les xarxes socials i molt més a l'organització dels temes o "topics", per exemple. Jo acabaria per una "home page".
Pel que fa al disseny, els formats, aposta per les llistes?
Les llistes són un format que està guanyant terreny, i el gran avantatge és que s'assemblen a la pantalla del telèfon.
Abans comentava l'èxit de webs com Google News, sense cap periodista, que afegeixen notícies, i que tenen més visites que les pàgines web de mitjans de comunicació. En aquest context, com ha de ser el periodisme del futur?
Ha de ser un periodisme més humil. Se li ha de dir a la gent: pot llegir la meva entrevista però també altres coses que hi ha a la web sobre aquest tema. La gent no vindrà perque jo tingui la veritat. El periodista ha de donar la seva veritat i dedicar temps a organitzar el caos. El periodisme es va concebre en una època en què no hi havia informació. Avui hi ha moltíssima informació, llavors, què fem?
Aquestes són les últimes paraules de Pisani i amb què acabem aquesta entrevista. L'acabem a l'"estil Pisani", com ell acaba els articles al seu blog, com ell considera que comença una conversa: amb una pregunta que deixem per obrir el debat. "Llavors, què fem?"
