Fumata blanca, la cita del Vaticà que ho té tot
"Si seguim així gaire temps, ens faran mal els ulls de tant fixar la vista a la xemeneia de la teulada de la Capella Sixtina!". M'ho deia un fidel catòlic vingut a Roma des del Paraguai. Certament, no és un espectacle gens vistós en comparació amb la litúrgia i la pompa dels cerimonials del Vaticà. Però és tanta l'expectació que provoca aquest tub metàl·lic! Al final, només assenyala el que en temps moderns es donaria a conèixer amb una roda de premsa o amb un missatge d'alerta al telèfon mòbil. Però la tradició s'imposa. I això agrada a fidels i curiosos.
El fum de les primeres fumates és molt espès, i molt negre! I quan hi ha hagut fumata blanca, també ha estat d'un blanc nuclear. Es nota molt que hi ha ajuda química en aquestes fogueres que, inicialment, servien per cremar les paperetes i no deixar rastre de les votacions. El fum de la xemeneia era una conseqüència; ara és l'objectiu.
Ja no parlem de si hi ha papa o no: hem assumit el llenguatge iconogràfic. "Fumata blanca" ho fem servir fins i tot en converses col·loquials, quan s'ha solucionat un problema o es pren una decisió.
Un conclave té molts atractius per a un antic escolanet com jo. Ara, com a periodista una mica veterà en cobertures electorals internacionals, la cita del Vaticà ho té tot: l'emoció d'un partit de Champions, un punt nostàlgic per la tradició de tants segles de litúrgies catòliques, la incertesa pel final d'un escrutini electoral i, finalment, la lluita entre països.
És una lluita pel poder. La diplomàcia, que abans tenia només forma de guerra, fins que l'Església al segle XIV va resoldre la successió al tron de sant Pere amb un format de consens. O de lluita política, però no violenta.
I després hi ha l'element màgic. Amb tots els respectes pels creients d'arreu del món. El fet que l'Esperit Sant actuï en l'elecció del papa per mi no és, només, part del credo religiós. També és una invocació al bé comú, o a la conciliació que, aquests dies, dins de la capella Sixtina, pren forma de pregàries i lletania repetida fins a l'esgotament.
Els europeus --els catalans, també-- tenim una visió molt parcial del que representa l'Església catòlica al segle XXI. A l'Àfrica, els catòlics són una minoria preocupada per l'apostolat i les tasques missioneres. A l'Amèrica del Sud, pateixen la competència de les esglésies evangèliques. En alguns països del Pròxim Orient, són víctimes de l'opressió de règims islàmics. I a la Xina, els bisbes catòlics han de contemporitzar amb el totpoderós i ateu Partit Comunista.
Darrere les sotanes vermelles, els càntics, les llatinades, els birrets i els sobrepellissos, aquests dies aprendrem una gran lliçó de la gestió d'un veritable organisme multilateral. Un món divers s'amaga darrere de cada fumata de la xemeneia de la Capella Sixtina.
