Gisèle Pelicot: "Un judici a porta tancada hauria estat un regal magnífic per als culpables"
Durant mesos, el nom de Gisèle Pelicot ha recorregut França i bona part del món. El seu cas va sacsejar l'opinió pública: durant gairebé una dècada, el seu marit, Dominique Pelicot, la drogava perquè quedés en estat semiinconscient i permetia que altres homes la violessin a casa seva després d'haver contactat amb ells a través d'internet. Les agressions, que ell mateix gravava i guardava a l'ordinador, han permès identificar i condemnar 51 homes, de 22 a 70 anys, mentre que una vintena més encara no han pogut ser identificats.
Quan el cas arriba als tribunals, Pelicot pren una decisió que sorprèn molts observadors: rebutja que el judici es faci a porta tancada. Vol que sigui públic. Ho fa per una raó molt clara: "La vergonya havia de canviar de bàndol". Té l'esperança que el seu cas serveixi per donar veu a altres víctimes.
Ho vaig fer en nom de totes les dones, de totes les víctimes de violència sexual. Les víctimes no han de sentir vergonya, la vergonya ha de recaure en els acusats.
A "Col·lapse", explica el moment en què la seva vida es va trencar, però també el camí que l'ha portat a convertir-se, sense voler-ho, en una veu de referència per a moltes víctimes.
"Va ser un tsunami, una explosió"
El moment que ho canvia tot arriba a la comissaria. És allà on descobreix la magnitud del que ha passat. "Va ser un tsunami, una explosió", recorda. La informació que rep és devastadora, i durant uns instants tot sembla impossible d'assimilar.
Malgrat això, quan el cas arriba als tribunals pren una decisió que sorprèn fins i tot els que l'acompanyen: no vol que el judici sigui discret ni protegit. Vol que sigui públic. "La vergonya havia de canviar de bàndol", explica. Durant massa temps, diu, les víctimes han estat les que s'amaguen mentre els agressors continuen amb les seves vides.
La seva determinació també té una dimensió col·lectiva. "Ho vaig fer també en nom de totes les dones", afirma. Vol que el procés serveixi perquè altres víctimes entenguin que no són elles les que han de carregar la culpa.
El camí, però, no és fàcil. Durant el judici reconeix sovint que se sent exposada.
Jo era objecte d'exhibició dins la sala del tribunal.
Però, fins i tot en aquests moments, manté la convicció que la visibilitat és necessària perquè la societat entengui la gravetat del que ha passat.
Un cognom convertit en símbol
Els primers dies després de conèixer la veritat van ser devastadors. Gisèle Pelicot explica que va quedar completament destrossada. Però gairebé immediatament va entendre que no podia enfonsar-se. L'endemà mateix, veure el patiment dels seus fills li va fer prendre una decisió interior:
Quan l'endemà vaig veure els meus fills, veure'ls patir, amb aquell odi i aquella ira, vaig pensar que no podia flaquejar.
La família s'ha convertit en un dels pilars de la seva reconstrucció. I també explica una decisió que ha sorprès molta gent: conservar el seu cognom. Després del que li havia fet el seu marit, molts haurien volgut desfer-se'n. Però ella va decidir mantenir-lo sobretot pels seus nets i netes, que també el porten.
A l'institut o a la universitat, explica, sovint es parla del cas i del que ha representat. I això fa que les seves netes escoltin el cognom Pelicot associat a una història de valentia. Saber que se senten orgulloses del que ha fet és una de les coses que més la commouen.
Amb el temps, el seu nom s'ha convertit en un símbol. Però ella intenta relativitzar-ho.
No m'agrada la paraula icona, prefereixo una altra expressió: despertadora".
El seu cas ha tingut una repercussió enorme. El judici ha estat seguit per mitjans d'arreu del món i la seva història s'ha convertit en un referent del debat sobre la violència sexual. Des de llavors, Gisèle Pelicot rep invitacions constants per parlar en conferències i trobades públiques, on moltes persones volen escoltar el seu testimoni. Una dimensió que ajuda a entendre per què s'ha convertit en una de les veus més influents d'aquest debat.
Continuar estimant
Malgrat tot el que ha viscut, Gisèle Pelicot no vol que la seva vida quedi definida només pel trauma. Parla de la necessitat de reconstruir-se i de continuar endavant. "Encara estimo malgrat el que m'ha passat", diu amb serenitat.
El seu cas també ha tingut conseqüències més enllà de la seva història personal. El procés judicial ha contribuït a reobrir el debat a França sobre la legislació en matèria d'agressions sexuals i maltractament i ha impulsat canvis legals per reforçar la protecció de les víctimes. Tot i això, Pelicot insisteix que les lleis per si mateixes no són suficients. El repte real, diu, és cultural.
És bo aprovar lleis, però sobretot cal canviar les mentalitats.
També l'educació, afegeix, perquè només així es podrà evitar que històries com la seva es tornin a repetir
