"Grisú, la tragèdia de Fígols", la recerca de les causes de l'accident miner i un homenatge a les víctimes, a "Sense ficció"
El 3 de novembre del 1975, trenta miners van perdre la vida a la mina Consolació a causa d'una explosió de grisú. La justícia no va trobar responsables en aquella tragèdia, però va deixar un munt de preguntes a l'aire. Gairebé cinquanta anys després de l'accident, les causes de l'accident continuen sent una incògnita.
L'accident va ser tapat a correcuita per les autoritats i per l'empresa, tot i l'impacte devastador que va tenir a la comarca.
Ara, un grup de fills de les víctimes d'aquell desastre busca respostes al que consideren que va ser una doble desgràcia. La més directa, la mort dels seus pares. I una altra, la pressió social per silenciar-los, menys immediata però també molt dolorosa. És per això que ara volen donar veu al que va passar aquells dies amb la intenció d'honorar la memòria dels seus pares i el patiment de les seves mares.
Aquests fills emprenen la recerca per aclarir les incògnites que encara planen sobre el que va passar aquell dia: Qui en va ser el responsable? Quina importància tenia la mina en l'Espanya franquista? Per què es va acusar els treballadors de negligència? Per què es va indultar els responsables de la mina?
El documental "Grisú, la tragèdia de Fígols" recull la seva investigació, a més de testimonis directes de l'accident, familiars, especialistes i advocats de les dues parts, de les víctimes i de l'empresa. També mostra materials d'arxiu inèdits i fa servir l'animació per a recrear els moments més durs de l'accident.
Què va passar a la mina Consolació?
Aquell dilluns 3 de novembre del 1975, les portades dels diaris obren amb l'agonia de Franco i el conflicte del Sàhara. A Fígols, un petit poble de l'Alt Berguedà, després de dos dies de festa per la celebració de Tot Sants, tornava la rutina: els homes a barallar-se amb el martell a la mina i les dones a la fàbrica tèxtil.
Eren dos quarts de set del matí i el primer torn de minaires esperava a l'entrada de la boca de la mina Consolació per pujar al vagó i endinsar-se en la foscor de la galeria general. Va recórrer els quatre quilòmetres de via fins a arribar al nivell 7, on els treballadors van baixar a peu pels diferents plans inclinats fins al seu lloc de feina.
A la galeria 9 eren gairebé les nou del matí quan tots els miners eren al seu lloc de feina. La maquinària es va posar en marxa i una petita guspira va provocar l'infern. Una bossa de grisú, que s'havia acumulat a la galeria durant els dos dies d'inactivitat per la festivitat de Tot Sants, va explotar i una llengua de foc va inundar aquell sector de la mina. Trenta miners hi van perdre la vida.
Josep Vilalta, miner víctima de l'accident, recorda com va ser rescatat de la mina:
Jo era un ninot de goma. Tot el meu cos va quedar esquinçat. No m'aguantava dret, m'havien d'aguantar entre dues persones. Em vam pujar per la cinta, però anava a batzegades. Sort dels companys.
Després de l'accident, els familiars de les víctimes es queixen que tot va anar molt ràpid i que no van poder reconèixer els cossos dels miners morts. Ràpidament, el governador civil, Rodolfo Martín Villa, i altres autoritats es van traslladar al lloc de l'accident. I al funeral, van assistir-hi tres ministres del règim.
Per Marc Viader, advocat de les víctimes en el judici laboral, això no va ser casual:
Tot aquell moviment d'autoritats era per uns interessos claríssims de l'àmbit polític.
Les causes de l'accident, encara una incògnita
El Txema, l'Emili i el Marcel·lí són víctimes col·laterals d'aquell accident. Els seus pares van perdre la vida en aquella mina. Ells tenien vuit, deu i quinze anys respectivament. Expliquen, que des de llavors, de forma més o menys conscient, han buscat respostes al que va passar.
Txema Gómez, fill d'una víctima de l'accident, explica les raons de la seva recerca:
Nosaltres el que volem és que la gent pugui saber, al final, el que va passar perquè sempre hem hagut de sentir que la culpa havia estat dels nostres pares perquè fumaven, que si això no es podia evitar, que si va ser fortuït Sempre hem sentit les nostres mares dir que aquí hi havia hagut una injustícia, i hi ha un moment que decidim investigar-ho.
La investigació de l'accident i el posterior procés judicial, que es va resoldre sense determinar cap responsabilitat de l'empresa ni dels encarregats de la seguretat de la mina, va deixar un munt de qüestions sense resposta. De fet, es va arribar a obrir una causa penal i es van imputar quatre directius de l'empresa per indicis de criminalitat i imprudència temerària, però aquest procés no va arribar al final per l'amnistia que es va dictar després de la mort de Franco. No hi va haver sentència final i el tema es va arxivar. Carbones de Berga i els seus responsables van quedar lliures de qualsevol responsabilitat.
Joan Viladomat, advocat de les víctimes en el procés penal, apunta que una de les causes de l'accident "podria haver estat el fet de tenir els ventiladors del gas grisú apagats durant els dies de festa en què la mina havia estat tancada".
Marcel·lí Díaz, fill d'una víctima de l'accident, té clara la responsabilitat de l'empresa:
Per què la direcció de la mina Consolació no va controlar les mesures de seguretat si sabien que a la conca minera hi havia gas? El que interessava era la producció.
Josep Maria Antràs, advocat de l'empresa en el judici laboral, reconeix que "és evident que, en aquells moments, hi va haver una especial protecció a Mines de Berga perquè no fos culpada pels fets".
En aquella època era difícil fer un plantejament diferent d'un tema en què el govern hi havia jugat tan fort, com activar aquelles mines perquè fossin espectaculars i perquè es pogués fer la central de Cercs. Després de l'accident no podien dir que s'havien equivocat, sinó que van mirar de tapar-ho.
Els fills de les víctimes consideren que allò els va deixar una ferida oberta i que encara avui no l'han sanat. Per això ara, han emprès un viatge en recerca de la veritat. Un camí que implica retrobar-se amb víctimes i altres testimonis d'aquells fets. Una investigació a la recerca de documents convenientment sepultats i dispersats per diferents arxius.
Ja han passat gairebé cinquanta anys i són conscients que l'inexorable pas del temps els hi va a la contra. Per això creuen que ha de ser ara o mai. Aquesta és l'última oportunitat per dignificar la memòria dels seus pares i sobretot de les seves mares, unes lluitadores incansables que van tirar endavant d'aquelles famílies devastades.
Fitxa tècnica:
Direcció i guió: Manuel Pérez
Producció executiva Abacus: Marc Roma Chiné, Oriol Cortacans Calvera
Producció executiva 3Cat: Sílvia Pairó Vila
Coordinadora continguts 3Cat: Montse Armengou Martin
Producció delegada 3Cat: Roser Gispert Lafuente
Producció: Carla Alpeñés Andrada, Tatiana Iriarte Sanllehí
Guió i documentació: Genís Frontera Vila
Direcció de fotografia: Oriol Bosch Vázquez
Muntatge: Marta Forné
Música: Enrique G Bermejo
Grafisme: Roger Monleón
"Grisú, la tragèdia de Fígols" és una producció de 3Cat amb la col·laboració d'Abacus.
