Groenlàndia, la batalla àrtica d'una guerra freda EUA- Xina a diverses bandes

El president dels Estats Units diu que vol controlar Groenlàndia perquè no se la quedin Rússia o la Xina.

Els portaveus de la diplomàcia xinesa han instat els Estats Units a deixar d'utilitzar una anomenada amenaça xinesa com a excusa per buscar el seu propi benefici.

Probablement, a l'Amèrica Llatina "l'amenaça xinesa" no és merament una excusa. Més enllà de Veneçuela, que ha tingut en la Xina un contrapès a la pressió nord-americana, la presència de la República Popular ha crescut exponencialment en múltiples sectors, en la majoria dels països d'una àrea batejada des del segle XIX pels mateixos nord-americans com el seu pati del darrere.

Extracció de minerals rars, tecnologia, inversions industrials en automoció, ports, ferrocarrils, projectes hidroelèctrics i d'energies renovables, la Xina els haurà de gestionar amb un continent cada cop més afí a Donald Trump.

No vol dir que hagi de cancel·lar la seva relació amb Llatinoamèrica, perquè l'extrema dreta llatinoamericana també vol fer negocis amb Pequín, però la jugada no serà tan fluida amb els Estats Units vigilant més intensament.

Groenlàndia i la ruta de l'Àrtic

A Groenlàndia, els principals interessos de la Xina són minerals rars com el zinc, el plom, el coure o el níquel i també la pesca. Són matèries primeres estratègiques per a la pugna tecnològica entre Pequín i Washington, mercaderies que podrien sortir cap a la Xina per la ruta de l'Àrtic.

Aquesta via marítima, que voreja la costa nord de Rússia, el gran aliat de la Xina, és possible a conseqüència del desglaç causat pel canvi climàtic, del qual són responsables principalment la Xina, amb gran diferència, i els Estats Units, primer i segon emissor mundial de gasos d'efecte hivernacle.

Aquesta tardor un mercant xinès ha complert la ruta a través de l'Àrtic des del port de Ningbo, al sud de Shanghai, fins al Regne Unit en vint dies, la meitat del que hauria trigat per l'oceà Índic i el coll d'ampolla del canal de Suez.

La Xina també veu trontollar un dels seus subministradors de petroli i aliat enfront dels Estats Units, l'Iran. L'Àsia central la pot compartir amb Rússia i lidera el Sud Global. S'haurà de veure fins on Donald Trump vol rebaixar la influència xinesa amb bones ofertes.

La Xina practica una infiltració econòmica més subtil a la Unió Europea, amb inversions per facilitar la venda de cotxes elèctrics, per exemple, amb l'objectiu d'evitar els aranzels imposats per Brussel·les pels subsidis estatals xinesos, que considera competència deslleial.

A Europa, en tot cas, Trump l'hi posa fàcil a Xi Jinping, que es frega les mans veient com es desarticula la posició unitària d'Occident, que té la Xina com a soci comercial però alhora també com a rival sistèmic.

La Xina assegura que no perseguirà mai l'hegemonia mundial

Pequín nega tot afany hegemònic, en cada discurs de Xi Jinping. Però una cosa són les paraules adornades de metàfores del líder xinès, el mateix mantra dels dirigents comunistes, des de l'entorn de Xi fins a l'últim funcionari del ministeri d'Afers Estrangers, i una altra els pilars de l'estratègia d'expansió de la influència xinesa, molt més enllà del sud-est asiàtic que li assignen els geoestrategs.

En la història mil·lenària de les dinasties, l'imperi xinès ocupava el centre del món, almenys del món conegut pels emperadors.

Per entendre com és de fonamental la idea de centralitat per al món xinès, només cal veure que, de fet, el nom oficial de la Xina en mandarí és Zhongguo, traduït literalment: el país del centre.

Les guerres de l'opi al segle XIX, la decadència de l'imperi, el caos de la Xina nacionalista a la primera meitat de segle XX i la paràlisi maoista van allunyar el gegant asiàtic del centre del món. I el van situar al Tercer Món.

Però les reformes capitalistes de Deng Xiaoping, llançades a finals dels anys setanta del segle passat, van ser el germen del progressiu ascens a l'estatus de superpotència al qual estem assistint. Novament, doncs, al centre del món, però aquest cop del món sencer.

Per què la Xina, potència emergent, no desafia Trump?

Veneçuela o Groenlàndia són a l'altra punta del món, fora de la geografia immediata de la República Popular. Tot i la forta inversió en la modernització del seu exèrcit, amb increments del pressupost de defensa per sobre del creixement del PIB, Pequín encara no té capacitat militar per protegir o imposar els seus interessos econòmics manu militari lluny de les seves fronteres, com s'ha vist a Veneçuela.

A la seva costa ja és diferent. Podria aprofitar la Xina per fer a Taiwan una "operació Maduro" amb el president taiwanès o ocupar l'illa? Els experts creuen que el 2027, és a dir, en el termini d'un any, pot disposar de superioritat bèl·lica per fer realitat la reunificació amb Taiwan per la força.

Però l'illa no és per a la Xina una Veneçuela per als Estats Units. Per a Pequín, Taiwan és una "província rebel" que li pertany, compatriotes als quals prefereix, diu, convèncer per la via pacífica.

A més, la guerra podria resultar molt costosa i un factor tan aglutinador del sentiment nacionalista com a element pertorbador de l'estabilitat del règim si l'acció militar no fos un èxit rotund.

L'illa té un exèrcit molt més poderós armat amb tecnologia dels Estats Units. És veritat que Donald Trump li exigeix que es pagui un percentatge més alt de la seva pròpia defensa, com al Japó i a Corea del Sud, però abandonar aquests aliats enfront de la Xina seria contradictori amb afirmar que s'ha de controlar Veneçuela o Groenlàndia davant "l'amenaça xinesa."

Al mar de la Xina Meridional, tot i ser lluny de les seves aigües jurisdiccionals, Pequín s'atribueix drets històrics i intimida els països riberencs per controlar la riquesa en hidrocarburs que hi ha al subsol.

Són esculls on la Xina està construint illes artificials, ports d'aigües profundes i aeroports. És la zona per on passa un terç del comerç mundial per via marítima. A més, Pequín ja ha demostrat que no pensa reconèixer les sentències d'organismes d'arbitratge internacionals que no li siguin favorables. En definitiva, al mar de la Xina Meridional és, doncs, on la política exterior xinesa s'assembla més a la de Donald Trump.