I ara, quan torna a sonar l'ES-Alert... la ferida de la dana al País Valencià
La mort de 229 persones pesa a la memòria del País Valencià. La destrossa material i econòmica, el fang inundant els carrers, les cases, els garatges, el fang ofegant la vida. Aquell va ser un dia que durarà anys. Ha marcat un abans i un després. Ara hi ha gent que conta els dies, i els mesos, a partir d'aquella dana. I, quan sona l'ES-Alert, el pànic.
Qui no ho va viure no ho sap
Elisa i Àngel tenen un fill, Ivan, que és tetraplègic. Viuen al primer pis d'un edifici on van morir dues persones atrapades a l'ascensor. Eren els seus veïns, havien coincidit mitja hora abans al supermercat. Àngel va decidir anar caminant a casa. Ells, amb el cotxe que van aparcar al garatge.
Ningú s'ho esperava. No plovia. I, de sobte, el soroll de l'aigua. Un soroll com mai no havien escoltat. En pocs minuts es van inundar els carrers. Es van quedar sense llum, tres dies. El llit d'Ivan, elèctric, va quedar inservible. I les bateries del respirador s'acabaven.
L'Ajuntament de Catarroja es va organitzar per anar a buscar-les, dur-les al consistori i, amb un generador, recarregar-les. Tardaven molt, no era fàcil, els carrers plens de fang i cotxes ho impedien. Com diu Elisa:
Ai, xiqueta, això qui no ho ha viscut no ho sap. I no ho pots explicar, és impossible.
La remor de l'aigua
Els agricultors ho anaven avisant, diu Quique Navarro, plouria molt. El seu tractor va ser un dels que va obrir la dotzena manifestació contra Carlos Mazón.
Si jo, que plante moniatos, ho sabia, com és que el govern valencià diu que no sabia res?
Maria té 92 anys, viu al carrer Sant Josep de Paiporta. Un any després de la tragèdia, quan sap que plourà, posa mantes darrere de la porta perquè no entre l'aigua a casa:
Ja sé que si ve una riuada no farà res, però pense que faig alguna cosa per salvar la casa.
Aquell dia ningú la va avisar. La seva casa va quedar destrossada. I ella, de miracle, es va salvar. No tenia assegurança, ni diners per pagar la reparació de la casa. Els voluntaris, els que van arribar per milers, la van ajudar. No dorm encara. Ha passat un any. Quan tanca els ulls, sent la remor de l'aigua, els cotxes colpejant les parets, el fang destrossant la casa on va nàixer.
La cicatriu
Aina i Alfons han començat aquest any la universitat. Són aplicats, tenen somnis grans. Viuen a Picanya, però aquell dia estaven estudiant a la biblioteca de Paiporta. A les sis de la vesprada els van fer fora, plovia molt i l'edifici es tancava. Van caminar fins al pont, per creuar-lo i tornar a casa. Però el pont va desaparèixer arrossegat per l'aigua.
Van buscar una portalada on aixoplugar-se, però l'aigua pujava. I van decidir tocar portes. Una veïna els va obrir, van passar la nit a sa casa. En els dies, les setmanes i els mesos posteriors, res va ser el que era. A la seva escola hi havia militars. Ells ajudaven a treure fang. Aquell curs, el de la selectivitat, es va convertir en el curs de la supervivència i els plors. No es concentraven, no podien estudiar.
Al barranc de Poio encara hi ha molta feina a fer. Hi ha ponts i passarel·les que encara no s'han reconstruït. Si t'acostes i el mires, és com una ferida oberta. A l'inici del barranc, a Xiva, hi ha cases que han desaparegut. D'una d'elles, incomprensiblement construïda dins del barranc, queda una piscina que s'aguanta gairebé a l'aire. Hi ha màquines treballant. La reconstrucció.
Els supervivents
La nit del 29 d'octubre, al polígon de Beniparrell, desenes de cotxes i camions, centenars de persones, passaven les hores. No es podia entrar a València. Ningú sabia per quin motiu la pista de Silla estava tancada. Què hi havia allà que ho impedia?
Un camioner explicava com l'havia salvat de la tromba d'aigua un home amb una corda.
No vaig ser l'únic, allí tothom feia el que podia amb el que tenia a l'abast.
Israel té una llibreria a Catarroja. Quan va veure que l'aigua arribava, va abaixar la persiana. Un cotxe es va estampar contra la finestra, la va rebentar. I la riuada va passar a dins. Primer va pujar a sobre d'un tamboret, després a sobre de la fotocopiadora, fins que l'aigua va arribar a dos pams del sostre. El va desmuntar, el sostre, va bussejar i va eixir al carrer. El corrent era fort, uns veïns el van animar a arribar fins a un balcó, i amb llençol fet corda va pujar fins a un primer pis. Israel va sobreviure.
20.11
Paco Ruiz té un tresor, dos nets. Quan va veure que tot es complicava va pujar els nets al sostre d'un cotxe, a ell la riuada se'l va endur. Fa un any d'això, i el seu cos no s'ha trobat. Saray, la seva filla, no pot fer el dol, no té on plorar al seu pare, no vol, tampoc, que el seu cos quede en un barranc engolit pel fang. Des de les administracions no s'han posat en contacte amb ella per oferir-li ajut psicològic. Tampoc per als seus fills.
229 persones van morir aquell dia. La majoria, segons la jutgessa de Catarroja, abans que sonara l'Es-Alert. Si visiteu la Ribera, l'Horta o la Plana d'Utiel, tothom recorda on era a les 20.11, quan va sonar l'Es-Alert.
El 28 de setembre del 2025 a les sis de la vesprada, una manifestació eixia de Paiporta, l'altra de València, es commemoraven els onze mesos de la dana. Aquell dia, però, a les tres de la vesprada va sonar l'Es-Alert. Faltaven dotze hores perquè s'activara una alerta roja. Dotze hores.
La meva filla va entrar en xoc. Va tenir un àtac d'angoixa, de pànic.
Una veïna d'Aldaia explicava que aquella alarma els van espantar massa d'hora ara, aquesta vegada, no com l'altra, que va arribar massa tard.
Alçar la veu pels qui ja no poden fer-ho
Alguns comerços no han alçat la persiana. Les infraestructures es van recuperant. Els ponts es van obrint. El clavegueram, ai!, això és una altra cosa. No saben si aguantarà plogudes fortes. Molts ascensors funcionen, altres no. Encara hi ha garatges que s'estan reparant. Sis centres escolars han anat a terra.
Toñi ha perdut el marit i la filla. Dolores als dos fills i al marit, diu que els han robat la vida a ells, i a ella. Rosa ja no ha vist més el seu pare, va morir al parc de les Barraques, de Catarroja. Han anat a Brussel·les a explicar la tragèdia. Però no han parlat amb Carlos Mazón ni, encara, han comparegut a la comissió d'investigació a les Corts Valencianes. Rosa va abandonar un ple de les Corts, al qual assistia com a convidada, quan Carlos Mazón va dir que l'esquerra les havia utilitzat políticament i les havia manipulat.
"Menteix --diu--. En l'àmbit personal i polític no estan a l'altura. No hem tingut contacte amb ells. Ni amb PP ni amb Vox".
Cada mes assisteixen a les manifestacions. Aquestes mobilitzacions s'han convertit en les protestes que s'han sostingut més temps i amb gent als carrers. A la manifestació número dotze, la de l'any de la dana, hi havia una pancarta on es podia llegir: "alcem la veu pels qui ja no poden". Al funeral d'estat d'aquest 29 d'octubre no volien que estigués el president valencià, no volien veure allí Carlos Mazón. Volen recordar els seus familiars en pau i dignitat.
