Ens connecten o ens aïllen? Les xarxes, a debat

Durant el rodatge de "Solitud: la pandèmia de l'era digital", assistim a una classe del professor d'Antropologia Hugo Valenzuela a la Universitat Autònoma, en què es planteja tractar amb els seus alumnes la tesi de "l'individualisme connectat" com a ideologia i producte del món competitiu i tecnològic en què vivim. Una situació nova, que ha passat a ser el centre de la socialització -virtual, és clar- i que pot provocar un augment de la solitud en el món real.

La majoria d'estudiants coincideixen a reconèixer que Tinder, WhatsApp, Instagram, Facebook, TikTok... són eines virtuals que poden promoure relacions que alimenten la seva esfera professional i també, o sobretot, la personal.

El professor Valenzuela els recorda que la nostra societat ha tendit a ser, en principi i fins i tot en absència de la tecnologia, més individualista. Hi ha una tendència històrica que des de les societats tradicionals, la Revolució Industrial, el liberalisme i altres processos històrics, les societats occidentals siguin en principi més individualistes. Perquè abans, en les societats més tradicionalistes, més basades en el col·lectiu comunitari, més petites, un naixia en un estament particular i pertanyia a aquest estament fins que es moria. I ara és veritat que amb l'alliberament d'aquestes societats tradicionals i el liberalisme, la propietat privada, les llibertats individuals, han portat coses que se suposa que són «bones», com és aquesta possibilitat de llibertat de l'individu.

Som una societat més individualista, definitivament, i això té alguns aspectes positius i d'altres de negatius, que es projecten ara, encara més, mitjançant la tecnologia digital.

La societat és flexible, és dúctil. Segurament incorporarà coses bones d'aquesta tecnologia i se n'han d'esperar d'altres. Les noves tecnologies són impactants, però encara les estem aprenent a gestionar. No seria estrany que d'aquí cinc anys als espais públics no es deixi fer servir el mòbil, com va passar amb el tabac, per evitar aquest tipus d'interferència constant.

Les noves tecnologies, però, van arribar per quedar-se, i s'han convertit en imprescindibles. El problema rau en el mal ús que se'n pugui fer i en la forma que hi entren els nens i nenes en edats massa primerenques, quan els seus cervells encara estan en formació i es poden contaminar per sempre.

Els alumnes d'Antropologia són conscients de la solitud real que aporten les xarxes de la socialització virtual, i dels avantatges que ja tenen incorporats al seu estil de vida.

Els processos cap a la solitud o cap a l'individualisme no només venen induïts per les tecnologies, sinó també per la nova organització del món, de la globalització, dels canvis en les relacions laborals, el teletreball... Tot això contribueix a formar aquest individualista, aquest esperit sol.

No s'ha de ser apocalíptic, diu el professor Valenzuela, perquè la gent es reinventa i es creen nous tipus de famílies, que no són les tradicionals però que també funcionen i donen aquesta cobertura, però sí que ens trobem amb una pèrdua objectiva del teixit comunitari o el teixit de barri, col·lectiu. La gent s'agrupa menys, té menys relacions de cooperació, és una dada objectiva, i tendeix més a tancar-se en petits col·lectius més individuals o en petites relacions molt més puntuals. Això seria un vessant particular de la nostra societat. Llavors, esclar, ens trobem amb la tempesta perfecta quan a totes aquestes transformacions socials hi afegim les noves tecnologies que promouen l'individualisme connectat.

En la nostra societat, conclou el professor Valenzuela, tan interconnectada, quan alguna persona diu que està sola o que se sent sola vol dir que alguna cosa del sistema ha fallat.