Isabel-Clara Simó, escriptora, lluitadora i feminista. En homenatge

Ens obre la porta de casa de bat a bat i el somriure ampli li fa els ulls d'ametlla. Ens abraça. Està radiant de satisfacció. Corre per ensenyar-nos les lleixes plenes dels llibres que ha publicat al llarg de la vida. La defineixen. I l'últim que ha escrit, encara en mans de l'editor. El meu company guionista Maties Salom i jo hem volgut venir-la a veure-la i saber com es troba. És el primer pas d'"El divan" que li dedicarem. Ara sabem que serà en homenatge.

Quan, amb veu lenta, al voltant de la taula del menjador de casa seva, ella es referirà als detalls de la malaltia, se'ns dibuixarà clarament la dificultat del dia a dia d'una dona que, del principi al final, he de definir com una lluitadora. Per al dia que vingui a gravar a TV3, haurà escollit una brusa de colors vius, alegre. Alçarà el cap, contenta, i s'entusiasmarà amb l'espasa que li regalem, com les de la festa de moros i cristians del seu Alcoi natal.

És tan veritat aquesta dona, que encara recorda les llàgrimes que va vessar en atrevir-se a escriure el primer conte en català. Va prometre's fidelitat a la llengua i actuar sense por. Amb el seu home, editaven la revista "Canigó" a favor de la cultura i contra la dictadura. A ell, també l'ha perdut fa poc, però de la mort de què no s'ha refet –diu mirant de cua d'ull un retrat dibuixat a la paret– és la del seu fill.

Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, feminista pionera, explica rient que cremava sostenidors. Mirant el país, vol recordar Joan Fuster: menys banderes, menys himnes i menys proclames. Les conviccions i la racionalitat, davant de tot. I acaba la nostra professora de filosofia recordant Sòcrates. Va arribar un missatger i va dir al filòsof grec: "Sòcrates, és temps de tirans. T'han condemnat a mort". Ell es va girar i va respondre: "I a ells els ha condemnat la natura."