Isabel Coixet: "Vam haver d'aturar un rodatge perquè un actor es desintoxiqués"
Isabel Coixet fa quaranta anys que dirigeix pel·lícules i continua treballant amb una intensitat que no admet concessions. És una de les directores més reconegudes del cinema europeu, amb una trajectòria que l'ha portada a rodar arreu del món i en diverses llengües. La seva última pel·lícula, "Tres adioses", rodada en italià, s'estrena divendres 6 de febrer. A l'entrevista, Coixet repassa experiències professionals extremes, reflexiona sobre l'edat i avança alguns dels projectes que té entre mans.
El pitjor rodatge de la seva vida
Entre totes les experiències acumulades al llarg de quatre dècades de carrera, n'hi ha una que recorda com especialment dura. Coixet explica que hi ha un actor amb qui no tornaria a treballar mai més a causa de la seva addicció.
És molt difícil treballar amb un actor que té davant un altre actor i veus que està en un altre món.
La directora relata que ho van intentar tot. "Ho vaig intentar amb totes les meves forces. Tot l'equip el vam ajudar", explica, però admet que va arribar un moment en què la situació va fer inviable el rodatge. "Vam haver de tallar moltes coses de la pel·lícula", recorda.
El resultat, diu sense embuts, va ser devastador:
Segurament és la meva pitjor pel·lícula.
La situació va arribar a ser tan crítica que van haver d'aturar el rodatge durant dues setmanes perquè l'actor pogués fer un procés de desintoxicació.
Amb la perspectiva del temps, Coixet reconeix una sensació de frustració profunda: "Pensava: per què ningú m'ho va dir abans?". I admet que, tot i els senyals, ella mateixa no se'n va adonar a temps.
Resistir el temps
Parlar de feina és parlar de vida per a Isabel Coixet. Mirant enrere, reconeix que els últims vint anys li han passat gairebé sense adonar-se'n. "És horrorós estar tan lúcida", diu.
El teu cap encara té 19 anys però tota la resta, no.
Tot i els discursos sobre cuidar-se i fer exercici, confessa que no s'hi veu gaire. "Això de l'esport, jo tinc voluntat, però vaig al gimnàs i no puc passar del vestidor", explica amb ironia. Es defineix com a "mandrosa per les coses que no m'agraden" i ho contraposa amb la seva relació amb la feina.
Treballar m'agrada molt. Jo penso que el meu gimnàs és rodar: portar una càmera, l'esforç.
I és que Coixet té clar que encara no és moment d'aturar-se.
Encara tinc energia i ganes de fer coses.
Amb els anys, ha canviat també el seu lloc dins dels equips: "He passat de ser la més jove d'un rodatge a ser la més gran." Ho explica amb humor: "Ara faig sempre una paròdia i dic: 'Vosaltres ara comenceu la vostra carrera i jo seré aquí amb el taca-taca dient: acció'."
Coixet admet que, en la seva vida quotidiana, és "gurmet i sibarita", però subratlla que al rodatge això deixa de tenir importància. "El rodatge és la guerra", afirma sense matisos.
Recorda un documental que va rodar a l'Uzbekistan on les condicions van ser extremes:
Vam estar un mes sense lavabos, sense dutxar-nos, dormint a terra, en tendes de campanya.
"No hi havia res", insisteix. Tot i així, explica que aquesta realitat no l'ha fet mai tirar enrere: és una part assumida de la feina i de la manera com entén el cinema.
Mirar enrere i projectar el futur
"Tres adioses", la seva última pel·lícula, és també una mirada vital.
És una pel·lícula sobre la pulsió vital, sobre la vida per sobre de tot.
Una història que travessa la malaltia, la mort o el desamor, i que sent que només podia explicar ara.
Era una oportunitat de dir coses que volia dir i que puc dir amb l'edat que tinc.
Entre els projectes que recorda amb més afecte, destaca "Coses que no et vaig dir mai". I no descarta tornar a mirar enrere per avançar: "Tornaria a rodar la pel·lícula de Tòquio", diu. Ara coneix molt més el Japó i li agradaria fer-ne una segona part amb Sergi López.
Mirant al futur, Coixet té entre mans l'adaptació del primer llibre d'Elena Ferrante, un projecte que comparteix amb Penélope Cruz des de fa set anys. "Esperem poder fer-lo l'any que ve", explica.
El guió ja està escrit i el projecte ha sobreviscut a canvis i entrebancs, com el fet que inicialment els drets fossin de Natalie Portman, que volia dirigir-lo.
A "Col·lapse", Isabel Coixet repassa una trajectòria marcada per la constància, el treball i la voluntat de continuar explicant històries. Amb "Tres adioses" a punt d'estrenar-se i diversos projectes en desenvolupament, la directora es manté activa i compromesa amb el cinema, assumint el pas del temps sense renunciar a la feina que defineix la seva vida.
