Isabel Segura, historiadora: "El feminisme va continuar d'amagat durant el franquisme"

Les manifestacions del 8M a Catalunya han pres força aquesta última dècada, amb la nova onada feminista impulsada per moviments com el MeToo, les protestes massives després de la sentència de La Manada o la vaga feminista del 2018. Però el primer gran 8 de març al nostre país es va celebrar el 1976.

Hem parlat amb Isabel Segura, historiadora, investigadora i assagista especialitzada en la història moderna de Barcelona i en la història de les dones.

Clàudia Ramos: Moltes vegades parlem del feminisme com un moviment del segle XX, però hi ha proves que demostren que aquesta lluita és més antiga. Com va arribar a Catalunya?

Isabel Segura: El feminisme a Catalunya té arrels que es remunten molt enrere, fins al que podríem anomenar "protofeminisme". Ja a l'edat mitjana, figures com sor Isabel de Villena adoptaven perspectives centrades en les dones en la literatura.

Però la paraula "feminisme" aterra més tard. A finals del segle XIX, a Palma es convoca un congrés per exigir el dret a vot. Es defineix obertament com un congrés feminista, que no es va poder celebrar per pressions de l'Església. En paral·lel, apareixen moltíssimes revistes de dones que qüestionen la situació de les dones en la societat. Aquí ja s'utilitza la paraula "feminista", sobretot en la premsa generalista.

CR: Durant aquest període d'inicis del feminisme, com van sorgir els espais de reunió per a les dones, i quin paper tenien dins del moviment feminista emergent?

IS: A Barcelona, es creen espais de debat i formació per a dones. Són conscients que sense formació continuaran sent marginades i aquest és un punt clau en tots els feminismes. Dones de totes les classes socials reivindiquen el dret a l'educació. Es dediquen a formar professionalment dones en camps de formació diversos, des de ciències fins a arts, i a treure-les dels espais reduïts al tèxtil o al servei domèstic.

Per part de les dones sempre hi ha hagut l'intent de crear espais propis com una necessitat de trobar-se, debatre, formar-se i intercanviar opinions. Això és una llarga tradició a Catalunya.

CR: S'ha parlat molt de les dones burgeses i de les que tenien més visibilitat en la premsa. Però, realment, quins sectors de dones estaven implicats en aquest moviment i com es relacionaven entre elles?

IS: Era un moviment multisectorial. No era només de dones burgeses. Sí que hi havia un sector que creava les seves pròpies revistes, però també hi havia dones llibertàries molt actives a la premsa.

Per exemple, Clotilde Cerdà i Bosch, una artista internacional, creava espais per formar dones a Barcelona. Sense educació, les dones quedaven confinades a feines mal pagades, així que la formació era un punt clau per a tot feminisme, tant de classes populars com de sectors més privilegiats.

Així, a finals del XIX, hi havia un moviment molt ampli. Les dones organitzaven escoles, revistes i espais de debat, i hi havia connexions amb altres feministes internacionals. Era un continu de creació i acció que mantenia viva la consciència feminista, una onada que es va allargar fins als anys 30.

CR: Com va afectar l'arribada del franquisme en la presència pública i laboral de les dones? Va aconseguir aturar aquesta onada feminista o el moviment va continuar d'amagat?

IS: L'any 1939 canvia radicalment la situació. L'esclat feminista és radicalment esclafat pel franquisme, que imposa un model de feminitat que més tard serà completament rebatut. La fi de la Guerra Civil comporta l'abolició de drets comuns entre homes i dones, però també una forta repressió econòmica.

Les dones van haver d'abandonar els llocs de feina reconeguts i reglats i van passar al mercat laboral sota mà, sense drets. A banda de la repressió política i econòmica hi va haver una repressió sexual amb una mena de focus gairebé patològic contra l'avortament.

Tot i això, hi havia un contínuum de creació i acció: revistes, llibreries de dones, espais d'educació i associacions culturals van continuar existint, i hi havia intercanvi internacional amb feministes d'altres països. Aquesta resistència era tant discreta com visible, però va mantenir viva la consciència feminista durant els anys més difícils.

CR: La fi del franquisme coincideix amb el moment en què l'ONU declara l'any internacional de la dona el 1975.

IS: Sí, i el règim franquista d'alguna manera s'apunta al carro. Les ponents de l'acte central són Pilar Primo de Rivera i Carmen Polo. Evidentment, hi ha un rebuig generalitzat a aquest acte institucional.

Aquest mateix any diverses dones comencen a pensar en la celebració d'unes jornades. Passen tot un any preparant-les i finalment les convoquen per al mes de maig del 1976.

CR: Sempre s'ha considerat un punt d'inflexió.

IS: L'objectiu era debatre i construir acords entre dones de diferents trajectòries i sensibilitats polítiques. La resposta de participació va ser massiva: es van inscriure gairebé 4.000 dones, molt més del que s'esperava.

Les ponències de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona es van celebrar al paranimf de la Universitat de Barcelona a finals de maig i ja eren una fita en si mateixes, després de més de 30 anys de silenci.

CR: Quins perfils de dones van formar part de les jornades?

IS: Es van convocar des de dones de la democràcia cristiana fins a dones de partits il·legalitzats fins feia pocs dies, un ampli ventall, excepte les dones de l'Opus Dei. També van anar a les jornades, però la seva comunicació va ser radicalment xiulada i van haver de sortir.

Es consideraven hereves de les dones republicanes, i fins i tot n'hi va assistir alguna que havia estat empresonada pel franquisme. La idea era recuperar aquest llegat i adequar-lo al moment.

Tot i la diferència de perspectives, es van obligar a buscar acords i es van establir unes conclusions on es reivindicava la igualtat laboral, l'educació no discriminatòria, els drets sobre el propi cos i la reforma legal contra la discriminació de les dones.

A partir de les jornades, esclata un conjunt d'iniciatives de dones. S'obre la llibreria de dones al carrer Lledó i el bar biblioteca feminista La Sal i l'editorial, es publiquen desenes de revistes com Vindicación Feminista o Dones en Lluita, i es consolida un moviment públic que abans era molt fragmentat.

CR: Com van influir aquestes jornades en la mentalitat social i en la vida quotidiana de les dones a Catalunya?

IS: Van fer que el feminisme fos present de manera clara i pública, tot i la fragilitat dels drets aconseguits i els retrocessos possibles. Van permetre debats sobre temes com la maternitat lliure, l'educació i la participació política, i van generar un efecte continuat en accions col·lectives, com les mobilitzacions del 8 de març i altres iniciatives reivindicatives i culturals. El moviment es va projectar més enllà de Catalunya, connectant amb feministes d'altres països.

Hi havia un intercanvi continuat amb feministes alemanyes, amb editorials angleses i llavors teníem punts de confluència internacional, com va ser la fira del llibre feminista, que primer es va fer a Londres i després vam poder portar a Barcelona. És a dir, sempre hi ha hagut aquestes trobades, aquest mirar-se i aquest intercanvi d'experiències amb la resta de països.

CR: I va ser a partir d'aquest moment que es va començar a celebrar el 8 de març a Catalunya?

IS: Uns mesos abans de les jornades, l'any 1976, se celebra un 8 de març molt important. Es convoca al carrer davant la maternitat de Barcelona per reivindicar una maternitat lliure i desitjada a favor de l'avortament, prohibidíssim en aquell moment, i per reivindicar el dret a les dones a ser mares solteres.

Des d'aquest any, les manifestacions del 8 de març han tingut continuïtat de manera regular.