Jordi Évole: "Hi ha un moment clau a la meva vida: l'entrevista a Pau Donés"
A "Col·lapse", entrevistat per Jordi González, el periodista Jordi Évole respon a preguntes que ell mateix ha formulat durant anys com a entrevistador. Mira enrere i posa paraules a alguns dels moments que han marcat el seu recorregut vital recent, amb una reflexió que travessa l'envelliment, la feina i els límits personals.
"Viure és urgent", li va dir Pau Donés
El pas del temps i l'envelliment ocupen bona part de la conversa. El periodista reconeix que és un tema que li costa afrontar. "Crec que no estic preparat per envellir, no hi penso i crec que hauria de pensar-hi més", confessa. Tot i això, ho té clar:
Envellir és la millor opció que hi ha.
Explica que no té la sensació de fer anys, una percepció que també veu reflectida en els seus pares. "Els meus pares diuen que no són conscients de l'edat que tenen, volen continuar fent una vida com si fossin més joves", explica.
En aquesta reflexió sobre el temps i les prioritats, hi ha un moment que Évole assenyala com a punt d'inflexió.
Hi ha un moment clau a la meva vida, que és l'entrevista al Pau Donés.
Aquella conversa va arribar en una etapa en què estava "treballant molt i molt capficat". Donés, conscient que li quedaven pocs dies de vida, li va dir a Évole durant la gravació del documental "Eso que tú me das", aquell "viure és urgent" que ja ha passat a la història. I molts més missatges que Évole assegura que des de llavors l'acompanyen:
No t'equivoquis de perspectiva, la vida va d'una altra cosa. No és només la feina, l'ambició i arribar.
Una frase que, admet, li va canviar la mirada sobre la feina, l'ambició i l'estrès constant.
L'estrès sostingut i les conseqüències físiques
Aquest canvi de mirada també té a veure amb els límits que el cos li ha anat marcant amb els anys. El ritme de feina intens i prolongat en el temps no ha estat gratuït. Évole explica que té narcolèpsia, una malaltia neurològica relacionada amb el son, que associa directament a aquests anys d'estrès.
Detalla que, quan té un episodi de narcolèpsia, és conscient del que està vivint, i explica també la cataplexia, una afectació derivada de la narcolèpsia que pot provocar una pèrdua sobtada del to muscular.
El meu cervell desconnecta com si m'hagués adormit, puc caure a terra però sense perdre la consciència.
Explica que, avui dia, no existeix una medicació específica per tractar la malaltia i que el tractament consisteix en una combinació de fàrmacs, tot i que s'està treballant per trobar una medicació concreta.
Veure's linxat a les xarxes
Évole també parla de la seva relació amb les xarxes socials i del clima d'hostilitat que s'hi pot generar. Recorda etapes en què determinades opinions o continguts provocaven reaccions molt virulentes.
Sé el que és patir per veure't linxat a les xarxes.
Més enllà de l'experiència personal, alerta d'un fenomen que considera estructural. "Les xarxes s'han convertit en un element de censura", afirma, tot descrivint dinàmiques que, segons ell, són cada vegada més habituals.
Hi ha exèrcits organitzats de gent que es proposen anar contra algú; l'intenten destrossar.
Tot i això, relativitza el seu impacte real:
Fan molt soroll, però no són tants.
També assenyala l'anonimat com un dels factors clau d'aquestes pràctiques. "Són uns covards que no donen la cara; s'amaguen darrere un pseudònim", diu.
Tot i això, deixa clar que no qüestiona la crítica com a tal. "Em sembla fantàstic que s'hagi democratitzat l'accés a la crítica", defensa, però lamenta una manera de consumir continguts basats en la indignació constant:
Que trist estar un dissabte a casa teva veient un programa però no per entretenir-te, sinó per posar-te de mala llet i posar-ho a les xarxes.
Davant d'aquest context, Évole aposta per la fermesa i la serenitat com a resposta.
Ens hem de mantenir ferms, perquè, si no, guanyen.
En aquesta conversa a "Col·lapse", Évole posa paraules a una etapa d'intensitat i autoexigència que l'ha obligat, amb el temps, a aturar-se, escoltar el cos i replantejar la manera de viure.
