Josep Maria Vilà, 25 anys després del Balandrau: "Parar em va salvar la vida"
Josep Maria Vilà visita "Col·lapse" coincidint amb els 25 anys de la tragèdia del Balandrau i amb l'estrena de la pel·lícula "Balandrau, vent salvatge". El seu relat és serè, però punyent. "Res feia presagiar el que vindria després", recorda sobre aquell 30 de desembre del 2000.
D'un matí extraordinari a un vent infernal
El dia va començar amb un temps esplèndid per fer esquí de muntanya".
Josep Maria Vilà explica els fets del dia de la tragèdia. Eren cinc amics i la idea era pujar el cim i baixar-lo esquiant. Quan s'acostaven al coll de la Fontlletera, encara en plena pujada, van notar que la temperatura baixava moltíssim.
Ens vam adonar que la temperatura estava baixant moltíssim i vam decidir aturar-nos i començar a baixar.
Però en plena baixada va aparèixer el torb. "Ens va tirar a terra i de cop i volta ja no vèiem res. Tot era blanc." El vent arrossegava neu, pedres i gel que els impactaven contra el cos.
És un vent molt fort que arrossega tot el que pot i t'ho llença contra tu perquè estàs en el seu camí.
Explica que la sensació tèrmica era d'uns trenta graus sota zero. "Era difícil parlar, havies de cridar a cau d'orella. Era molt difícil comunicar-se." El vent va durar dotze hores.
El grup es va separar. Ell es va quedar amb la Mònica, la seva parella.
La consigna era baixar. Baixar encara que fos de nit.
Va començar a baixar estirant-la, però la Mònica va anar perdent facultats. "Va deixar de caminar, de sentir, de veure-hi i estava desorientada." Ell l'arrossegava amb l'obsessió de continuar baixant.
Fins que en un moment ella li va preguntar: "Qui ets?" Aquella frase el va sacsejar. "Fins aleshores jo baixava com un animal." Just en aquell punt hi havia una roca i s'hi van protegir darrere.
La neu els va anar colgant fins a sepultar-los. Aquell "iglú" improvisat els va protegir del vent.
Parar em va salvar la vida.
No va ser conscient del moment exacte en què la Mònica va morir, però aquella primera nit no la va superar."Allà s'activa l'instint de supervivència", explica. "En el meu cas va ser inhibir tota la part emocional i activar la part racional." Així és com va afrontar "la nit més complicada de la meva vida".
"Em vaig dir: aquí s'acaba la vida"
L'endemà, 31 de desembre, es va despertar sota la neu. Ja no sentia el vent. "Em vaig dir: ara és el moment de sortir i has de sortir ràpid." Va aconseguir desenterrar-se.
Si m'hagués aturat més amunt, no hauria tingut la mateixa sort.
Va passar el dia sol a la muntanya. Explica que va quedar atrapat en un gorg gelat. I que el dia 1 de gener, ja exhaust, va creure que se li acabava la vida. "Va arribar un moment en què vaig dir: 'Aquí s'acaba la vida.'" Va tancar els ulls, i tot just va sentir un helicòpter. "Cada dia en sentia passar, però molt alts… Però aquest cop el sentia molt fort i estàtic." Va obrir els ulls i va veure l'helicòpter dels Bombers sobre seu. El van rescatar i el van traslladar a l'hospital.
Allà va ser conscient de la dimensió del que havia passat.
Jo ja sabia que ningú havia sobreviscut.
El que no sabia és que hi havia un altre grup a la muntanya aquell mateix dia.
"No volia ser presoner de la meva història"
La ferida física va ser important, però la més profunda era una altra.
No entenia per què jo havia sobreviscut i els meus companys no.
Tots tenien experiència, tots estaven preparats. "Per què jo sí i ells no?"
Admet que va sentir culpabilitat.
Era com una traïció: Què havia fet jo per mi que no havia fet pels altres?
No va anar a teràpia. Explica que la seva manera d'afrontar-ho ha estat parlar-ne.
Jo tenia clar que no volia ser presoner d'una història, de la meva història, i la millor manera era explicar-la.
Fer-ho també ajuda les famílies a entendre què va passar. "Reconforta que tothom sàpiga la dimensió del que va passar."
També va voler tornar a la muntanya. No per desafiar-la, sinó per entendre. Ha tornat al Balandrau, ha identificat la roca on es va protegir i el gorg on va quedar atrapat. "Volia entendre la història. Això t'ajuda a posar ordre al cap."
"La vida segueix", diu. I explicar-ho, 25 anys després, forma part d'aquesta manera seva de continuar endavant.
