Jubilar-se després de 36 anys com a mestra: "La feina t'organitza la vida i de cop això s'acaba"
A Catalunya Ràdio, Francesc Garriga conversa amb Cristina Hernández, mestra durant 36 anys a l'Institut Escola Sant Felip Neri de Barcelona.
Després d'una llarga trajectòria dedicada a l'educació, acaba de fer un dels passos més importants de la seva vida: jubilar-se. Lluny de viure-ho com un final, Cristina ho interpreta com l'inici d'una nova etapa plena de llibertat: sense presses, sense horaris i sense un full de ruta marcat.
Una jubilació conscient i compartida
"No va ser una jubilació improvisada", explica. Al contrari, la Cristina va preparar amb cura el comiat. Durant una setmana sencera va explicar als nens, a les famílies i als companys què significava per a ella jubilar-se. Volia que tothom entengués el pas que feia.
"No vaig plorar gaire, però ho vaig viure amb molta intensitat", recorda. No era tristesa pura, sinó una barreja de dol i satisfacció. S'acabava una etapa molt llarga, però en començava una altra plena d'incògnites.
I ara què? El vertigen del primer dia
Una de les preguntes que més sentia abans de jubilar-se era "i què faràs l'endemà?". "La feina et dona una estructura brutal", reflexiona. Horaris, rutines, presses D'un dia per l'altre, tot això desapareix. I ella no tenia cap pla detallat. "Soc boomer", diu amb ironia.
Ens hem adaptat a tota mena de canvis polítics, educatius i socials. Pensava que també sabria adaptar-me a això.
Per ella, jubilar-se no era un final, sinó una oportunitat. Ho considera una manera d'escapar-se, de recuperar llibertat i de fer coses diferents.
L'exercici de reduir
No estava farta de treballar, però sí cansada. I tenia clar que havia de fer un exercici conscient: reduir. Reduir la intensitat. Reduir les presses. Reduir la manera de caminar pel carrer.
"Volia recuperar el son, la salut, l'exercici físic", expressa. Després d'anys planificant cada hora i cada minut, la Cristina tenia clar que no volia una nova vida planificada.
"Tendim a buscar una estructura similar a la feina per no sentir que naveguem", explica, "però jo, de moment, no ho he fet."
Més tranquil·la, més feliç
"Estic més tranquil·la ara que fa un any", admet. I sí, es considera més feliç. "La felicitat, per mi, es mesura en la capacitat de divertir-se i d'estar content amb les petites coses." I això ho ha recuperat.
La jubilació no li feia por. Té la sensació d'haver superat situacions molt més complexes.
L'enyorança dels nens
Si hi ha una cosa que troba a faltar de l'escola, són els nens. I també els companys. Però sobretot les criatures:
És fort dir-ho, però amb qui passava més hores era amb ells.
Les jubilacions d'ara, diu, no tenen res a veure amb les de fa anys. "Tenim una altra qualitat de vida i unes altres expectatives. Volem continuar vivint amb intensitat."
L'últim dia, el més feliç
Quan pensa en un dia especialment feliç dels seus 36 anys de mestra, no ho dubta: l'últim dia d'escola.
"Va ser trist, perquè hi havia dol, però també molt feliç", comenta.
Ha fet colònies amb més de 850 nens i nenes, ha viscut situacions angoixants i moltes de divertides.
Aquell últim dia, però, va voler fer alguna cosa especial. Va passar per totes les classes amb un conte comprat expressament per a cada aula. En llegia un fragment i explicava què volia dir jubilar-se.
"No és anar-se'n a un altre lloc a treballar", els deia, "és deixar de fer allò que has fet, i estar content d'haver-ho fet així."
I ho va fer com ho havia viscut sempre: fent de mestra, classe per classe, un per un.
