Khàrkiv, buscant sobreviure sota les bombes
"Els dies normals sempre són amb bombardejos. Algun dia no vaig sentir cap bombardeig: aquell va ser un dia anormal." L'Igor és professor de Filologia Hispànica de la Universitat de Khàrkiv.
Fins fa dos mesos, Khàrkiv, la segona ciutat més gran d'Ucraïna, a només 40 quilòmetres de la frontera amb Rússia, tenia un milió i mig d'habitants. Ara, un 40% han fet cas de les autoritats i han fugit cap a zones més segures.
La ciutat ha estat bombardejada des que va començar la guerra. Tot i així, la situació ha millorat respecte a les primeres setmanes de la invasió russa. L'exèrcit ucraïnès ha recuperat posicions i ha alliberat uns quants pobles del voltant que estaven sota control rus.
Durant la primera meitat de març hi havia molts bombardejos diaris. Trenta, quaranta, cinquanta cada dia. Fa dos dies només setze, ahir onze... Els russos saben on han de bombardejar però també bombardegen a l'atzar, a alguns carrers els toca, a altres no.
A l'Igor li van oferir marxar com a refugiat a l'Estat espanyol, a través d'un programa d'intercanvi. Ell, però, va preferir quedar-se a la ciutat. Té por, diu, perquè "només els bojos no tenen por". El seu pis de moment no ha quedat afectat, tot i que des de fa dos mesos no té internet i no l'hi arreglen "perquè l'operari no s'atreveix a venir fins aquí".
El metro: refugi per a milers d'ucraïnesos
El governador civil de Khàrkiv insisteix a la gent que no surti dels refugis. Per molta gent, aquest refugi es diu metro. "Aquí em sento més segura que al soterrani de casa", assegura la Natàlia, que viu en una estació del metro de Khàrkiv des del primer dia de la guerra.
La Natàlia és "project manager" d'una empresa que fa muntures per a ulleres. Viu des de fa més de dos mesos al bell mig de l'andana, amb un matalàs i un ordinador portàtil, des d'on pot continuar treballant.
Quan va esclatar la guerra, vam anar a viure al soterrani de l'edifici i llavors ens vam traslladar al metro. Aquí podem estar units i és més fàcil sobreviure amb grup. Mai m'hauria imaginat estar treballant en una estació de metro, però ara aquesta és la realitat.
La xarxa de metro de Khàrkiv s'ha convertit en el refugi de milers de persones que fugen de les bombes. Alguns diuen que 3.500 persones. Altres, que moltes més. Hi ha molta gent. A cada estació.
En totes les estacions el mateix esquema: portes obertes, vagons parats i no només matalassos a terra, sinó que hi ha lliteres, intents de construir cabanes de tela, famílies que s'han instal·lat en vagons de metro, que ara són casa seva.
Un hotel convertit en centre de refugiats
El Maksim dirigeix un dels pocs hotels que queden oberts a Khàrkiv. La majoria han tancat les portes. Tancar i marxar també era la seva idea, però un cop fetes les maletes va arribar a l'hotel i es va trobar que hi havia 30 persones que havien perdut casa seva.
El Maksim va decidir quedar-se i mantenir obert l'hotel, tot i que només dos dels seus treballadors van decidir quedar-se amb ell. Ara tots s'han convertit en voluntaris. El Maksim no pot pagar els seus treballadors però tampoc no s'atreviria a fer pagar els habitants de Khàrkiv que han vingut a demanar refugi aquí.
Són persones que han perdut la casa, s'allotgen aquí gratis, no podria demanar-los que em paguessin. Ajuden en el manteniment de l'hotel, s'encarreguen de l'organització i la neteja, i cuinen el seu menjar.
El Maksim assegura que mantindrà obert l'hotel fins que s'acabi la guerra. Quan? No ho sap.
Tornar a començar
Els bombardejos han destrossat més de 16.000 infraestructures de Khàrkiv, segons l'alcalde, Íhor Térekhov, el 20% de la ciutat. Un d'aquests edificis és on vivia la Raïssa. Allà, una bomba va matar 20 persones. La Raïssa es va salvar perquè en aquell moment no hi era. El seu pis va quedar completament destrossat.
Ara, aquesta ucraïnesa de 83 anys, viuda i sense família, ha trobat allotjament a l'església del seu barri. El capellà de la parròquia li ha adaptat un petit traster, que s'ha convertit en un petit pit improvisat amb un sofà on pot dormir.
De moment, es pot quedar aquí tot i que assegura que tornaria a casa seva si hagués pogut conservar la porta. No dubta a anar-hi de tant en tant, per recollir el que queda i mirar amb llàgrimes als ulls el que ha estat casa seva tots aquests anys: un petit pis de Khàrkiv que com tants altres ha quedat sota la runa.
