Krow, el top model masculí que va néixer nena, a "Sense Ficció"

Quan coneixem Krow Kian és a ulls del món una adolescent brillant, de somriure resplendent, tan extraordinàriament bonica i elegant que la seva carrera com a model sembla imparable: ha treballat al Japó i ha protagonitzat portades a les revistes de moda més importants: guanya diners i és l'enveja dels companys d'escola, que se'n reien i li feien bullying perquè sempre anava amb els nens i es vestia com un xicotot.

"Mai no vaig entendre les diferències entre gèneres. Sempre havia estat un més de la colla, anava amb els nois, mai no m'havia avingut amb les nenes."

Els seus records d'infantesa són plens de confusió i tristesa. "El primer cop que vaig pensar 'hauria hagut de néixer nen i no nena', devia tenir uns deu o onze anys", diu. Però llavors pensava que allò era físicament impossible.

"Per tant, vaig decidir que hauria d'aprendre a ser una noia, perquè no em sortia de natural ser femenina."

No va funcionar. Podia fingir-ho molt bé, posar per a les fotografies i ser la més delicada, la més sexi, la més bonica, la més aplaudida, però per dins sentia que s'estava enganyant i enganyant els altres.

Se li van obrir els ulls quan va conèixer una colla de joves aficionats al cosplay, que es disfressaven de personatges d'anime i trencaven les convencions.

"Molts eren trans o gais, o de gènere fluid, i per primer cop vaig saber que és possible canviar de gènere."

Va fer-se dir Krow -que sona com crow, "corb", el seu ocell preferit- i va demanar que s'hi adrecessin amb pronoms masculins. També va decidir abandonar la feina de model. "Ja en tinc prou, de complaure els altres", va dir-se. Es va acomiadar de l'agència i es va tallar la cua -la seva esplèndida cabellera- d'una tisorada. La seva mare, després de l'ensurt inicial, ho va acabar entenent:

"Estic amb tu al cent per cent, digues el que necessites."

En Krow, per sort, no forma part del 57% dels joves canadencs transgènere que són rebutjats per les seves famílies. Segons les estadístiques d'aquell país, els joves LGTBI rebutjats per la família són vuit vegades més susceptibles de suïcidar-se que els joves heterosexuals. També tenen molt més risc de produir-se autolesions, i de patir depressió i ansietat. I ni en Krow, centrat i ben acompanyat, es va escapar d'aquest patiment.

A partir d'aquest moment, i amb el suport de la seva mare, inicia un dolorós -físicament- procés de transformació física: primer, les injeccions diàries de testosterona. Un any i mig després, la mastectomia; dos anys després, la histerectomia. En Krow, ja legalment un home, comença a sentir-se còmode amb el seu cos.

"Em diuen: ‘Caram, però si eres una noia tan maca!', i jo he de contestar: ‘Però també puc ser un home ben maco', oi?"

 

Al llarg de la seva transició de gènere, en Krow coneix moltes altres persones que han seguit el mateix camí. Com en Kas Baker, amb qui parla dels girs que fa la vida. "Una de les primeres coses que em pregunta la gent és: ‘Si ets un noi trans, vol dir que t'agraden les noies?'" És una de les preguntes que em fan més sovint.

"Doncs no, només perquè sigui trans no vol dir que m'agradin les noies; de fet, en el meu cas és exactament el contrari."

Canviant de gènere, ha passat de ser una noia heterosexual a un noi gai. En Kas és just el contrari: sempre li han agradat les dones. Quan era vist com a noia, era lesbiana, però ara, com a home, és heterosexual... "Si ets trans i t'agraden les persones, en algun moment de la teva vida hauràs estat gai... abans o després!", riuen. "...O bisexual!" El que compta, coincideixen, és sentir-se còmode dins el propi cos. Però no és un procés fàcil, ni per a ells ni per a l'entorn.

En Kas ho va passar tan malament abans de sortir de l'armari que es va intentar suïcidar. "Durant els anys de la pubertat, el més dur per a mi era mirar-me al mirall. Cada cop que m'hi veia, volia trencar el mirall, detestava absolutament el que veia", diu. De fet, és així com ho van saber els seus pares. Per a ells, el pitjor va ser no haver sabut abans l'infern pel qual passava el seu fill. També han de passar un dol. La mare d'en Krow ho explica molt bé:

"Quan li van fer la histerectomia i ingressava a l'hospital, a mi em van enviar a casa, perquè no calia que fos allà, pendent tota la nit. Sabia que el cuidaven i que tot anava bé, així que vaig tornar a casa i em vaig asseure al sofà.

"Em vaig posar una copa i vaig dir adeu a la meva filla, plorant. Després me'n vaig posar una altra i vaig donar la benvinguda al meu fill."

L'esplèndid somriure d'en Krow ens acompanya al llarg d'una història amb moments durs, però que, en acabat, ni és trista ni és tràgica, perquè, literalment, és un somni fet realitat. O una realitat feta realitat, com diu en Kas, malgrat les cicatrius físiques i psicològiques.

"Ara soc més fort, també personalment i emocionalment. Després d'haver passat per tot això, sentir-se més bé ha de formar part del procés, oi? No em penedeixo de res ni per un segon.

Tres anys després puc dir que la meva vida ha millorat moltíssim, i també com em sento, com em fa sentir viure com un noi -un noi gai- i que els altres em vegin així."

Tres anys després de l'última sessió de fotos com a model femenina, en Krow torna al mateix estudi a fer-se un nou book. Vol provar sort com a model masculí: potser haurà d'engreixar-se una mica, i aprendre una nova gestualitat, però la seva experiència i la seva elegància juguen a favor d'ell. El retrobem feliç a París, a punt d'estrenar-se, novament, a la passarel·la.

Serà difícil trobar gaires històries -transgènere o cisgènere- amb un protagonista tan brillant, tan lluminós i, alhora, tan genuïnament encantador com en Krow. Aquest documental de Gina Hole Lazarwich que estrena "Sense ficció" coincidint amb el Dia Internacional pels Drets del Col·lectiu LGTBI+ -el 28 de juny- és una història individual de celebració i d'empoderament, de lluita i transformació personal.

Direcció Gina Hole Lazarowich

Muntatge: Robert Postma

Música: Winter Youth, Red Heartbreaker, Truman Gaynes

Disseny de producció: Kelsey Sheppard