La batalla per París: socialistes i republicans favorits per governar la capital de França

França no només és París, i les presidencials del 2027 en seran més que un bon exemple. Però en aquestes eleccions municipals del març del 2026, les batalles per les grans ciutats són les que han fet mobilitzar més mitjans a tot el país, perquè els pronòstics indiquen que París, Marsella i Lió podrien tenir canvis d'alcaldia.

Nou sistema electoral a les tres ciutats més poblades

Aquests són els primers comicis, des de 1982, en què el sistema de votació a les tres ciutats més poblades del país deixa de ser doblement indirecte i s'aproxima més al de la resta de municipis del país.

La reforma de la Llei PLM (París-Lió-Marsella) de l'agost passat diu que, en aquestes tres ciutats, els electors votaran dues vegades: una per escollir els consellers --regidors-- del seu districte i l'altra per escollir els consellers de l'Ajuntament. I són aquests els que triaran qui serà l'alcalde. La llista que arriba en primer lloc té una prima del 25%, i desapareix la figura d'alcalde de districte.

Fins als resultats de la segona volta, el 23 de març, no es podrà veure si aquest canvi de sistema d'elecció del consell municipal afecta més o menys els actuals equilibris polítics però, en tot cas, parisencs, lionesos i marsellesos continuen sent els únics francesos que no trien directament el batlle de la seva ciutat.

D'unes eleccions municipals, a més, no se'n poden fer lectures de política nacional. A la majoria de municipis, són aquells tipus de comicis on els ciutadans voten molt més la persona i el projecte que el color polític i ideològic. I si, sobre el paper, tots dos factors haurien d'anar íntimament lligats, la realitat no és així. Però alguns resultats en primera volta poden donar lloc a pactes aparentment contra natura que poden convertir-se en exemple a seguir. I per això cal tenir-hi un ull posat.

París, laboratori de la unió de dretes?

A la capital, els dos mandats d'Anne Hidalgo han deixat una ciutat amb transformacions que generen admiració arreu del món. Els índexs de pol·lució, per exemple, han millorat notablement des del 2013, adaptant-se a les exigències europees. "París, la ciutat on hi ha més bicicletes que cotxes" és un dels lemes del candidat socialista a succeir Hidalgo, Emmanuel Grégoire. Però, en contrapartida, l'alcaldessa nascuda a San Fernando, a la província de Cadis, marxa amb una de les popularitats més baixes entre tots els polítics francesos.

Qui persegueix el seu càrrec obertament des de fa temps és una altra política amb el caràcter i carisma que Hidalgo tenia als inicis: Rachida Dati. La fins ara ministra de Cultura trepitja els talons a les enquestes a Emmanuel Grégoire. Té un judici pendent al setembre per corrupció i tràfic d'influències, però això no la detura en el seu objectiu.

Dati està, segons la mitjana d'enquestes feta per Politico, cinc punts per sota de Grégoire, que té una intenció de vot del 32%. L'exministra de Cultura està estancada probablement per la irrupció de dos contrincants: el centrista Pierre-Yves Bournazel i la ultradretana Sarah Knafo. El candidat macronista ha anat perdent força a les enquestes, tot al contrari que l'eurodiputada per Reconquesta.

Sarah Knafo va començar al setembre amb intencions de vot del 5% i ja s'ha enfilat al 12%, un percentatge suficient per passar a segona volta, doncs.

Què passarà si Dati pot ser alcaldessa només amb els vots de la ultradreta? L'exministra de Cultura assegura, abans del primer torn, que en cap cas hi pactarà, però ningú descarta que si la seva nominació com a alcaldessa depèn dels vots de Knafo, pugui acabar-ho fent.

Lió: ecologia o futbol i centredreta

Fa cinc anys, Grégory Doucet va guanyar contra pronòstic les municipals a Lió al candidat de centredreta. L'onada ecologista va aportar a Els Verds algunes ciutats importants, com la propera Grenoble. En aquests comicis, però, Doucet ho té difícil per tornar a guanyar.

El centredreta s'ha unit al voltant d'una figura molt coneguda pels lionesos, l'expresident de l'Olympique de Lió Jean-Michel Aulas. Li donen suport tots els partits de la macronia --Renaixement, Horitzons i el MoDem-- i també Els Republicans. Lió és una ciutat tradicionalment de dretes i el canvi de govern municipal és molt esperat.

Doucet, l'alcalde, ha aconseguit retallar punts a les enquestes però li'n separen encara 8 del seu rival.

Marsella, la conquesta de l'extrema dreta?

A la segona ciutat de França, corcada pel narcotràfic, la batalla per l'alcaldia està sent ferotge. És la ciutat que l'extrema dreta del Reagrupament Nacional més ambiciona i, aquest cop, té opcions de guanyar-la.

El seu candidat, Frank Allisio, encapçala les enquestes des de fa mesos, tot i que l'actual alcalde, el socialista Benoît Payan, li trepitja els talons. Payan va agafar l'alcaldia després que la candidata d'una coalició d'esquerres, Michèle Rubirola, renunciés al càrrec després d'una victòria inesperada.

Cinc anys després, aquella coalició, Primavera Marsellesa, ja no existeix i difícilment en segona volta podran revertir l'impuls d'Allisio. En tot cas, a un any de les presidencials, una victòria del partit de Marine Le Pen a Marsella seria un trofeu majúscul.

Le Havre, on l'alcalde es juga ser president

L'alcalde de Le Havre, Édouard Philippe, és, també, president del partit de dreta Horitzons. Va ser el primer primer ministre que va nomenar Emmanuel Macron el 2017 i, des que va abandonar el Palau de Matignon per tornar a l'alcaldia, el juliol del 2020, aspira a ser president de França.

Philipe sempre ha dit que abans de decidir si es presenta o no a les presidencials, però, vol guanyar de nou les eleccions a Le Havre, on fa cinc anys va triomfar amb un 58% dels vots.

Les enquestes el tornen a donar com a favorit però amb molt menys suports. I també diuen que, al seu costat, passarien a segona volta un candidat comunista representant una llista d'esquerres plural i un candidat d'extrema dreta. Una triangular que, segons algunes enquestes, l'esquerra representada per Jean-Paul Lecoq, podria acabar guanyant per un 42% davant el 40% que trauria Philippe.

Ja es veurà què passa el 23 de març a la ciutat portuària, però si Édouard Philippe és desbancat, seria la viva imatge de la desaparició de la macronia.