La cara fosca de la meritocràcia, la pèrdua de la dignitat del treball i l'efecte en la desigualtat
Aquella tarda havia tornat a anar a Memphis perquè estava convençut que era el que havia de fer. Malgrat que tota la gent del seu equip li deia que es quedés a Washington. Que era molt més important la nova campanya d'abast nacional que estaven posant en marxa. I perquè les amenaces de mort no paraven.
Era el 3 d'abril del 1968, i Martin Luther King es va tornar a reunir amb els escombriaires de Memphis, que portaven gairebé dos mesos de vaga. Una simple vaga en una pobra ciutat de Tennessee, que semblava molt poca cosa al costat de tot el moviment a escala nacional pels Drets Civils i el dret a vot. I contra el Vietnam.
La nit d'aquella tarda es va fer famosa pel seu discurs en què va pronunciar la premonitòria frase "he estat al cim de la muntanya i he vist la terra promesa. Pot ser que jo no arribi allà amb vosaltres..." . No hi va arribar. L'endemà, un franctirador el va assassinar amb un tret al cap a la terrassa del seu motel.
La dignitat d'un escombriaire
És aquella tarda la que té al cap el filòsof Michael Sandel (Minneapolis, 1953) quan desenvolupa la seva teoria sobre les desigualtats, que ha plasmat en diferents llibres, i que ara sintetitza a "Igualtat, què significa i per què importa", en una conversa entre ell i l'economista Thomas Piketty.
Però a Sandel el que més li importa no és la frase premonitòria del cim de la muntanya, sinó l'objectiu que havia dut King a Memphis: la lluita per la dignitat del treball que, segons l'activista, representava aquella vaga d'escombriaires.
De fet, King, en un altre discurs davant els vaguistes només quinze dies abans --i que potser no és tan famós-- havia afirmat que "la persona que recull les escombraries, al cap i a la fi, és tan significatiu com un doctor en física. Perquè si ell no fa la seva feina, les malalties es descontrolaran. Qualsevol feina té la seva dignitat".
"El problema de la desigualtat creixent, als Estats Units però també en molts països occidentals, no és només una qüestió de salaris", ens diu Michael Sandel. "És, sobretot --afegeix-- una qüestió de dignitat, d'honor, de respecte, de valorar la feina que un fa".
I aquesta, segons Sandel, és una de les raons fonamentals per les quals 77 milions de persones li van donar la victòria a Donald Trump en les darreres eleccions. Aquest vot anava més enllà de la indignació de les desigualtats per raons de salari.
Quan es pagava un 80% de renda
Però, abans que de la dignitat, centrem-nos un moment en els salaris: és cert que no es pot dir que els pobres dels Estats Units sigui ara més pobres que el 1968, però en termes reals han millorat molt poc.
La classe mitjana sí que, descomptant la inflació i tenint en compte el poder adquisitiu, ha empitjorat el seu dia a dia i les seves expectatives.
I les classes altes han guanyat molt, molt i molt més que el 1968. I també és cert que ara la sensació d'injustícia d'aquestes desigualtats és més forta, sobretot en el gruix dels votants, la classe mitjana i mitjana baixa. .
Thomas Piketty recorda en el llibre que ha fet amb Sandel que entre el 1930 i el 1980 el tipus màxim de la renda, als Estats Units, era del 80 o el 90 %. I, en canvi, no va afectar la competitivitat del país. Hi havia una mena de "contracte social" pel que les classes mitjanes acceptaven contribuir a l'estat social, perquè veien que els rics, i tothom, pagaven els seus impostos, i el país funcionava.
Ara, en canvi, les classes mitjanes empobrides, i veient com els rics s'escapen de pagar impostos, pensen, segons Piketty : "Ep, doncs jo no penso pagar per la gent que és més pobra que jo".
Per tant, en aquest apartat hi ha una explicació de bona part dels milions de vots que no es van veure motivats a recolzar la redistribució de rendes que proposen normalment els demòcrates enfront dels republicans.
Però, i els que més pateixen les desigualtats, els pobres i les classes mitjanes-baixes, per què voten ara més a Trump que no als demòcrates? És evident que el 1968 no haurien votat a un personatge república d'aquest tipus. Què ha canviat?
La Universitat, única resposta davant les desigualtats
Una part d'aquest canvi, explica Michael Sandel, rau en el fet que personatges com Bill Clinton o Barack Obama van posar tot l'èmfasi en la mobilitat social cap a dalt, fins als estudis universitaris. I aquesta va ser la seva única resposta a les cada cop més grans desigualtats que ja estava provocant la globalització.
La solució no va ser la reforma estructural de l'economia, ni regular la indústria financera --que havia provocat la bombolla i la crisi dels 2.000--, ni incrementar la inversió pública en treballs de qualitat
No, la solució, segons ells, era que, individualment, la gent ascendís socialment amb l'educació superior. I la responsabilitat, deien, està en tu mateix, com a individu, "millorant amb l'obtenció d'un grau universitari".
"El problema -afegeix el filòsof- és que fins i tot en les societats amb millor educació, tant a Europa com als EUA, molta gent no té un títol universitari. De fet, als Estats Units són només un 36%".
És erroni plantejar una economia que, per a tenir un treball digne i una vida decent, ho basi tot en un títol universitari. Un títol que la majoria de la gent no té
Sandel recorda que als darrers anys els Estats Units ha dedicat 160.000 milions de dòlars als estudis universitaris, i només 1.000 milions a la formació professional.
Una nova classe, els professionals capitalistes
El resultat és l'aparició d'una nova classe social, per la part alta. L'ha estudiat a fons l'economista Branko Milanovic, un dels millors especialistes en els efectes de la globalització sobre les classes mitjanes.
Ho va exposar fa uns dies a Barcelona, durant les trobades del Cercle d'Economia, i ens ho explicava així: "Em vaig sorprendre força quan investigava les dades, perquè tradicionalment estem acostumats a trobar a dalt de tot de la piràmide de les classes socials als típics capitalistes, que tenen guanys bàsicament de rendes del capital, de patrimonis i propietats, i d'herències. I a sota trobaves normalment professionals que guanyen molts diners, com metges, advocats, dentistes... són rendes del treball, però no tenien ingressos de capital".
Però el que m'he trobat d'aquests darrers anys és que hi ha un percentatge creixent de gent rica en treball, i en capital. Són doncs professionals capitalistes, que tenen unes rendes de capital grandioses, gràcies a que van invertir els quantiosos guanys que han fet en aquests anys. I això no havia passat mai
És una nova classe social, que es defineix com a "Homoploutia", gent que és rica tant en capital com en rendes del treball. Milanovic considera que representen ja una quarta part del famós 1%" dels més rics del planeta (i també d'Espanya).
La cara fosca de la meritocràcia
I, per tant, tot això en què deriva? Ens ho explica Michael Sandel: "quan aquesta nova classe social considera que el seu èxit, els seus guanys i riquesa són resultat del seu gran esforç i talent, això ens porta a la cara fosca de la meritocràcia. Perquè estan convençuts que tenen més mèrits que els treballadors que estan a sota seu. I els menystenen".
No és estrany que els de baix tinguin ràbia i ressentiment
Tenim, en definitiva, un escenari que ve de l'aposta pels estudis universitaris, i que santifica la meritocràcia com a única resposta als problemes de la globalització. I enfront, un altre escenari que es remunta a aquella dignitat reivindicada el 1968, que ara s'enfronta a l'arrogància fins i tot de votants demòcrates, els que consideren que han triomfat professionalment gràcies únicament al seu esforç.
Trump com a revenja
Quin és el resultat? "Doncs que apareixen --diu Sandel-- personatges com Trump, que els hi diu als votants: jo seré la vostra revenja contra les classes de professionals ben educats, els mitjans de comunicació i tota aquesta gent del sistema".
"El Partirt Demòcrata ha d'entendre tot això, ha de resoldre aquest vessant de la meritocràcia que jo anomeno 'La tirania del mèrit'", conclou Sandel.
Segons el filòsof, han d'afrontar "les desigualtats, i la divisió entre guanyadors i perdedors de la globalització, d'una manera que restauri la dignitat del treball. Que aporti honor i reconeixement a les contribucions que tothom fa a l'economia i al bé comú, tingui un títol universitari, o no".
