La difícil combinació entre innovació i tradició per fer oliveres rendibles: "La poda és un art"
Sovint costa deixar enrere els punts clau dels coneixements de la tradició oral, coses que passen de generació en generació que semblen positives, però que de vegades no és així.
És el que passa, per exemple, amb com s'han de podar els arbres fruiters com les oliveres, un cultiu molt arrelat en zones de les Terres de l'Ebre, tal com resumeix Lluís Chavarria, director de l'Escola Agrària d'Amposta:
Ensenyem el contrari del que es feia des de sempre. El pagès mantenia les branques més velles, i s'ha vist que això no és gens productiu. Ara traiem tota la fusta que porta més temps i deixem les joves. A vegades falta que els pagesos professionals passin per les escoles perquè se'ls ensenyin les noves tècniques, que són més científiques.
Cada curs dura vuit sessions. Són dues de teoria --la primera i l'última-- i la resta són classes pràctiques. Des de fa 20 anys hi han passat uns mil alumnes. Un dels professors és el Josep Ramon Mateu, tècnic podador professional:
Si tinc un arbre ja del tot format amb branques més joves i, si a més no m'hi toca el sol, tinc un arbre que aleshores és potencialment molt productiu. Per demostrar-ho, es pot treballar una filera d'arbres d'aquesta manera i una altra de la manera més tradicional. Aleshores veureu què és el que funciona millor.
De professionals a pagesos aficionats
Les classes es fan en camps dels mateixos alumnes. Després d'un començament difícil, els cursos estan més que consolidats i tenen molt d'èxit. Entre els alumnes hi ha perfils de tota mena. Molts són professionals, però d'altres no:
En aquesta classe hi ha un grup de vuit persones que som electricistes. Aquí hi ha molta tradició de tenir la finqueta o el trosset i ser pagès de cap de setmana. He après molt i cada vegada en sé més. Ara sempre tinc el dubte, perquè a mesura que passa el temps aprenc més coses. Cursos com aquest són molt importants.
També n'hi ha que fa poc que han entrat en el món del camp per diverses casuístiques. Alguns per causes familiars i que ja s'adonen del canvi de paradigma, com l'Àngels Tornero:
Les finques que tenim, fins ara, les portava el meu pare. Ara està malalt i les porto jo. Són arbres grans i no sabia gaire com s'havien de podar. Si que m'adono que el meu pare és més de poda tradicional. Anava amb l'escala i es posava a la part de dalt dels arbres. Nosaltres ja tenim la poda amb motoserra.
Amb vuit classes n'hi ha prou per aprendre la tècnica. La Marta Camón fa ben poc que ha adquirit unes finques d'oliveres i està satisfeta del que està aprenent:
Soc molt nova. Vinc d'Astúries. Fa sis mesos em vaig comprar una finca de 2 ha i volia aprendre a cuidar-les. Al començament del curs em vaig adonar que tothom en sabia moltíssim. Hi havia molt de vocabulari que coneixia. Amb els dies he vist que la poda d'oliveres és tot un art.
Aquesta combinació, la conservació de la tradició amb l'arribada de noves tècniques per tenir finques més productives, també arriba al sector agrari en un cultiu tan històric com és l'olivera.
