La història darrere de "Campanades a morts", únic homenatge per la massacre de Vitòria del 1976
Els fets són prou coneguts. La vaga sindical basca de les primeres setmanes del 1976 va acabar amb un bany de sang el 3 de març. La reclamació de drets laborals va tenir un gran èxit i va recollir una gran adhesió de la societat al País Basc. Aquell dia es va celebrar una multitudinària assemblea a l'església de Sant Francesc, al popular barri de Zaramaga de Vitòria.
Un deficient dispositiu policial va decidir tirar pots de fum dins l'església, plena de treballadors, de joves, de dones i de criatures, per desallotjar-los. L'estampida va provocar la reacció encara més violenta de la policia que va disparar diverses ràfegues de metralleta, va matar a l'acte tres persones i en va ferir un centenar. Dos ferits van morir al cap de poques hores.
"Campanades a morts"
El músic Lluís Llach, colpit per la notícia que aquell vespre va sentir a la televisió, va tornar a posar la musica al servei dels seus ideals de democràcia, llibertat i autodeterminació dels pobles. La nit del 3 al 4 de març va començar a escriure "Campanades a morts".
L'impacte musical del disc llençat al mercat pocs mesos després, íntegrament en català, va fer que es colés entre els més venuts de tot l'estat, arribant a les 250.000 còpies. Un fet inimaginable en l'Espanya actual.
Per Llach, "Campanades a morts" és el resultat lògic de tot un procés de maduració de la seva conscienciació social, arrelada a la universitat, en l'aprenentatge amb els Setze Jutges de Lluís Serrahima, Miquel Porter o Josep Maria Espinàs, i desenvolupada a l'exili francès que va viure els primers anys de la dècada dels 70 a què el va condemnar el règim franquista.
Com un rèquiem
Amb el suport del músic i col·laborador habitual de l'època, Manel Camp, van repetir la fórmula de l'any anterior amb "Viatge a Ítaca", que ja va tenir molt d'èxit. Tota la cara A de l'elapé està dedicada al més semblant a un rèquiem escrit en l'últim quart del segle XX: "Ens vàrem tirar a la piscina fotent una mena de rèquiem, i sabent que ni era el moment, ni era la moda" diu Llach.
Una composició que des del primer moment es va convertir en l'únic homenatge públic a les víctimes de Vitòria. I fins ara.
El 2006, en el 30è aniversari dels fets, Llach va ser convidat a interpretar la peça en el pavelló Fernando Buesa de Vitòria, acompanyat de la orquestra simfònica de la ciutat i l'Orfeó Donostiarra. Les víctimes ja l'havien feta seva.
És la venjança d'una gent que no havia sentit reconeguts els seus drets, els drets sindicals. A defensar la legitimitat que tenien de lluitar pels seus drets sindicals.
Llach denuncia la manipulació del govern encara franquista del moment, que amagava informació i jugava amb l'equívoc de la presència del terrorisme d'ETA. Una manipulació que pretenia justificar una massacre que les mateixes forces policials reconeixien en les seves converses internes de la jornada.
Vitòria 76 : una massacre
Ho ratifica l'historiador David Ballester, que ha estudiat el comportament de la policia espanyola i ha posat en qüestió l'exemplaritat del procés de Transició que va acabar amb la mort de més de 130 persones a mans de les forces armades de l'època.
És una veritable massacre que respon a un fet fonamental com és que, malgrat que Franco havia mort feia pocs mesos, evidentment els cossos policials seguien sent els mateixos i seguien actuant com si el dictador estigués viu. I així ho farien durant molts anys.
Mai el ministre de Governació de l'època, Manuel Fraga, es va disculpar, ni 50 anys després cap govern no ha fet un acte de desgreuge. Només el que, aleshores, era ministre de Relacions Sindicals, Rodolfo Martín Villa, va reconèixer anys després una certa responsabilitat personal en la massacre.
La brutal reacció al caràcter assambleari de la vaga de treballadors de Vitòria va ser posada d'exemple pel mateix ministre Manuel Fraga. Advertia així els que poguessin convertir-se en l'embrió d'un moviment revolucionari que tindrien la mateixa resposta, malgrat els anuncis reformistes del règim.
