La història darrere "La garrotada", una de les imatges més icòniques de la Transició
"Llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia". El febrer del 1976 aquest clam va ressonar pels carrers de Barcelona amb més força que mai. Van ser dues jornades de mobilització històriques, dos diumenges consecutius, l'1 i el 8 de febrer, que serien un punt d'inflexió per deixar enrere la dictadura franquista.
Un punt d'inflexió
Feia pocs mesos que el general Franco havia mort i al carrer es respirava un fort anhel de llibertat, que es materialitzaria amb dues manifestacions antifranquistes massives per l'amnistia. Malgrat estar prohibides pel governador civil, van tenir un gran poder de convocatòria i una contundent resposta policial.
La del dia 1, impulsada per l'Assemblea de Catalunya, va mobilitzar entre 40.000 i 50.000 persones i va sorprendre tant els convocants com la policia, que es va veure desbordada.
Amb les autoritats ja en alerta, la del dia 8 va acumular 8.000 antiavalots i va ser molt més repressiva, amb gairebé una quarantena de detinguts. La mobilització va ser igualment extraordinària, amb escenes icòniques a la plaça Cinc d'Oros, on els manifestants van penjar una senyera i pancartes al monument central.
"Van ser un èxit", subratlla l'historiador David Ballester, "la dictadura va morir al carrer". Cinquanta anys més tard, recorda les manifestacions més repressives des de la Guerra Civil al llibre "Les manifestacions per l'amnistia i la llibertat", publicat amb Manel Risques a l'Editorial Base.
S'havia perdut la por. Més enllà de l'amnistia per als 850 presoners polítics de la dictadura, el clam popular sintetitzava el que es desitjava en aquell moment: llibertats individuals i col·lectives i l'autogovern.
Contra el relat hegemònic de la Transició
Pels autors del llibre, el febrer del 1976 va ser un moment clau que marcaria un abans i un després de la Transició. Consideren que sense la pressió ciutadana no s'hauria arribat a la democràcia, en contra del que el relat hegemònic ha volgut mostrar.
"En un context de pretesa voluntat reformista i d'obertura del govern d'Arias Navarro i Manuel Fraga, la violència i la brutalitat policial de les manifestacions va ser la millor mostra que aquest projecte era fals", apunta Ballester. Una evidència més que la transició no va ser pacífica.
La seva recerca, que fa temps que neda a contracorrent del relat oficial, incorpora nous testimonis. L'exemple més gràfic d'aquesta contradicció, però, és l'àlbum fotogràfic de Manel Armengol, que va immortalitzar les dues jornades.
La imatge de la repressió policial
Les mobilitzacions del febrer del 1976 també van canviar la vida d'Armengol, un jove que treballava de periodista a la Hoja del Lunes. A partir d'aleshores, però, la seva trajectòria professional va virar cap a la fotografia.
Preveient que hi hauria càrregues, l'1 de febrer Armengol es va dirigir a la cantonada de passeig de Sant Joan amb Provença amb dues càmeres.
Va retratar les garrotades de la policia contra la manifestació pacífica, encapçalada per Lluís Maria Xirinacs, Quico Pi de la Serra I Pere Portabella, entre d'altres.
El seu reu recull fotogràfic, explica Armengol, "és un al·legat a la violència del poder, de com respon a la dissidència". També recorda que com més repartien els grisos, més disparava amb la càmera:
Va ser tan ràpid! No sabia ben bé com quedarien, perquè en aquella època fins que no revelaves no sabies si tenies res.
Les fotografies, però, no van veure la llum a Espanya fins al cap d'un any, però sí que van tenir un gran ressò internacional i van aparèixer publicades al New York Times, al Corriere della Sera o a Der Spiegel, entre d'altres.
"Són un patrimoni imprescindible per conèixer la Transició, va deixar un testimoni que va ser com un ariet contra el govern", valora David Ballester, que dedica un capítol del llibre al llegat fotogràfic d'Armengol.
