La història de Robert Badinter, l'home que va guillotinar la guillotina a França fa 45 anys

Les últimes execucions del franquisme han tornat a la memòria de tots cinquanta anys després. Faltaven dos mesos perquè el dictador Francisco Franco morís al llit. El 27 de setembre del 1975, dos etarres i tres militants del FRAP van morir afusellats a Madrid, Barcelona i Burgos. La Constitució del 1978 va abolir la pena de mort a Espanya. Aquell any, a la França de la V República, encara era vigent.

Al país veí, aquella democràcia en la qual espanyols i catalans s'emmirallaven, el combat per eliminar-la del Codi Penal va ser molt més llarg i carregós. I el va liderar, gairebé en solitari, un jurista marcat pel seu passat: Robert Badinter.

El defensor dels condemnats a mort

El reportatge d'un diari local de la Borgonya descriu l'escena així: "Amb la seva barba grisa, els seus cabells llargs i la seva mirada dura, Jean Portais arriba al Tribunal Penal de Dijon. Som el 27 de febrer del 1979. Aquest dia, l'home de 70 anys acaba de salvar el seu cap. És l'últim condemnat a mort de França."

Va ser l'últim i, sobretot, va salvar-se de morir guillotinat. Portais estava acusat de matar una joiera i un policia, crims que ell mateix va confessar. Però va apel·lar la condemna, i el tribunal, finalment, li va commutar la pena de mort per una cadena perpètua després d'una defensa numantina exposada pel seu advocat, Robert Badinter:

Erudit jurista, Badinter militava des de feia anys per l'abolició de la pena capital. El seu pare, jueu de la Bessaràbia (actual Moldàvia) ben assentat en la burgesia parisenca, va ser detingut el 1943 en una batuda dirigida ni més ni menys que per Klaus Barbie i va morir gasejat al camp d'extermini polonès de Sobibor. L'ànsia de justícia per la gratuïtat de la mort del seu progenitor no van abandonar Badinter des d'aleshores.

Acabada la guerra i els estudis, el jove Badinter es va dedicar a l'advocacia sense gaire entusiasme. Volia ser professor, però havia de guanyar-se la vida i va entrar a treballar al despatx del conegut bufet d'Henry Torrès. Va defensar tota mena d'acusats, però a principis dels setanta un cas el va empènyer a dedicar-se al combat per una justícia no punitiva.

La denúncia de la justícia punitiva

Era el 28 de novembre del 1972 i Badinter va assistir a l'execució de Roger Bontems, un home acusat de complicitat en un assassinat. Tot i la petició de clemència, el president Georges Pompidou no li va commutar la pena de mort a què se l'havia condemnat per una cadena perpètua, i Bontems va morir guillotinat sota els ulls del seu advocat.

La seva defensa va ser en va, malgrat el crit agònic de sentit comú: "No es pot condemnar a mort un home que no ha matat!", va cridar irat quan es va saber la sentència.

És una de les seves frases més cèlebres, que l'advocat va desenvolupar amb al·legats humanistes sobre l'estrada: "La pena de mort no defensa la societat, la deshonora". Un argument a fil del que, un segle abans, havia expressat l'escriptor Victor Hugo: la pena de mort, va dir l'autor d'"Els Miserables", "és un signe específic i etern de la barbàrie."

El 1981, Badinter va ser cridat per defensar un altre assassí en un judici a Tolosa de Llenguadoc. L'advocat, conegut a tot França per la seva defensa humanista, tenia la sensació que els arguments per oposar-s'hi s'anaven desgastant davant l'opinió pública. Els diputats es negaven a revisar la llei i el sistema judicial mantenia la porta a la condemna més extrema amb un mètode, la guillotina, instaurat a la França monàrquica del segle XVIII i popularitzat, sobretot, durant la Revolució Francesa.

Badinter promulgava el respecte de l'home, fos quin fos el seu crim: "Un home partit en dos no serveix de res". Però el Codi Penal del 1791 tenia escrit negre sobre blanc el mètode de la pena de mort: "A tot condemnat a mort se li tallarà el cap."

El Badinter ministre aconsegueix abolir-la

Poc després d'aquest judici, Robert Badinter va ser nomenat ministre de Justícia pel primer president socialista en dècades, François Mitterrand. I l'advocat no va desaprofitar l'ocasió. La tardor del 1981 va aconseguir que l'Assemblea Nacional votés l'abolició de la pena capital.

Estava en vigor a França des d'abans de l'edat mitjana. Al llarg de l'Antic Règim es practicava amb mètodes cruels com la roda, la forca o la decapitació amb destral. Els assemblearis de la Revolució Francesa van imposar el 1791 la guillotina perquè era el mètode menys dolorós per al condemnat.

Dos segles després, el setembre del 1981, aconseguia fer desaparèixer la pena de mort del Codi Penal. El discurs, d'una hora i 20 minuts de Badinter a l'Assemblea Nacional defensant la vida, ha quedat inscrit als annals de la història de França:

El jurista es preguntava, davant els parlamentaris, per què el país de les idees de la Il·lustració havia tardat tant a abolir la pena capital. En el mandat de l'anterior president, Giscard D'Estaing, fins a set condemnes a mort es van acabar confirmant.

Les paraules de Badinter sempre sonaven solemnes. Però aquell dia més que mai. Amb el seu to greu i un relat farcit de dades i referències històriques relligava arguments. L'abolició, va concloure, sempre havia estat una causa de les esquerres, de les anomenades forces de progrés, les que, segons ell, fan avançar la història. Fins que no han estat majoria en democràcia, venia a dir, el país no ha avançat.

Erradicar la pena de mort havia estat una promesa electoral de François Mitterrand i el president socialista va honorar-la pocs mesos després d'arribar a la presidència. Aquesta tardor, França va decidir que Robert Badinter havia de ser al Panteó, allà on reposen els grans prohoms del país. Les seves despulles reposen al costat de tres erudits revolucionaris: el matemàtic Gaspard Monge, l'abat Gregori i l'enciclopedista Nicolas de Condorcet.