La influència política d'Elisabet II: de la relació amb l'Àfrica a la cohesió interna

La reina regna però no governa. Ho estipula la constitució britànica, i durant 70 anys Elisabet II ho va respectar, amb matisos.

La monarca va saber cuidar les relacions amb la comunitat internacional, i molt especialment amb els països que havien format part de l'imperi britànic. Sota l'embolcall de la Commonwealth va mantenir un ascendent sobre una munió de països.

Això ha fet que el Regne Unit no hi hagi perdut uns lligams --barreja de relacions diplomàtiques i comercials-- que la reina va saber fer cordials.

Representant d'una dinastia blanca i cristiana, va exercir funcions de cap d'estat en països de races i religions ben diverses sense problema aparent. No podia involucrar-se en política de portes endins, però de portes enfora jugava un paper clau en les relacions exteriors del regne.

Poques vegades es va desmarcar de la línia dels seus successius governs, però sí que ho va fer en el cas de l'apartheid. A diferència del seu pare, la reina es va posicionar en contra del supremacisme blanc, i va manifestar admiració, i fins i tot afecte, per Nelson Mandela.

Elisabet sempre va cuidar molt les relacions amb l'Àfrica, potser per evitar el que semblava una creixent influència de Rússia al continent, que, de fet, acabaria basculant cap a la Xina.

En clau interna: els casos d'Escòcia o de l'IRA

En els afers interns del regne, la reina va ser símbol de cohesió entre les diferents nacions per sobre dels governs.

Ho va demostrar quan, davant la perspectiva que a Escòcia triomfés en el referèndum sobre la independència, va declarar que estaria orgullosa de ser reina d'una Escòcia independent.

I cal destacar com, malgrat traumes com l'assassinat de Lord Mountbatten, d'una banda, o el Diumenge de Sang, de l'altra, va encaixar la mà amb un somriure amb Martin McGuinness, excomandant de l'IRA.

Un gest que simbolitzava com la reconciliació i la pau amb la Irlanda republicana eren possibles.

I, parlant de símbols, n'hi ha un que resumeix la manera --diguem-ne subtil-- amb què la reina feia saber la seva opinió quan no la podia expressar amb paraules. És el barret, blau amb flors grogues, que va triar per a l'obertura del Parlament poc després que s'aprovés el Brexit.

Era un reflex de la bandera de la Unió Europea, una imatge que es va donar el reial gust de mostrar al món sencer en un acte d'europeisme íntim i personal.