La Lizaran: una bella bèstia
Periodista de Cultura de 3CatInfo
2 min
Ja no la veuria més. Va ser al carrer tècnic del Nacional, amb l'Iñaki arribàvem per gravar l'estrena de "La Bête" i mentre aparcàvem, un cotxe arrencava. Vaig mirar instintivament i vaig veure l'Anna Lizaran a dins, ens vam veure. Quan anava a fer el gest per saludar-la, ella em va llançar un petó amb la mà i jo l'hi vaig tornar. Va ser un segon d'aquells en què el cor et fa un salt.
Havia vingut a desitjar "molta merda" als companys amb qui havia assajat el paper tot l'estiu malgrat que les cames li fallessin. Era estrany i si hi pensaves massa espantava, però només havien de trobar-li el què i tot tornaria a ser com sempre: jo la continuaria volent entrevistar i gravar a cada estrena i ella acceptaria sempre de bon grat. Algun dia et feia el ronso, com quan trobava que als camerinos de Gràcia hi passava massa aire corrent, o s'empipava amb els cigarrets d'"herbes de pastor", deia, que li feien fumar a "Agost", o mig per riure mig de debò criticava el Rigola per haver-li fet fer "Un matrimoni de Boston" a l'Espai Lliure, "al quarto de les criades", botzinava. Però sempre eren uns estirabots càlids, plens d'humor, sense divismes, com si li sortissin per fer ambient i acompanyar els nervis d'estrenar, que deia convençuda que cada cop li anaven a més.
I nosaltres, amb l'Anna del Lliure i el Jordi del TNC, vivíem aquests moments totalment còmplices, sense tensions, com si ens regalés un minixou perquè ens divertíssim. Amb la Lizaran mai no s'acaba la conversa quan enretirava el micro. Parlàvem de menjar, de perfums, de teatre, de llibres. Li vaig suggerir "La Porta", de Magda Szabo, perquè trobava que la protagonista li esqueia de meravella, i se'l va apuntar en una llibreteta, recercadora incansable com era de papers teatrals per fer. I ja no n'hi haurà més, costa de creure.
La seva amiga Rosa em recordava que "La Bella Helena", de fa molts anys, va ser un dels seus millors, que semblava escrit ben bé per a ella. Jo d'aquesta obra de l'antic Lliure només n'he vist les fotos, i l'Anna hi surt esplèndida, amb un vestit que deixa sense respiració. I és que la bèstia que tothom diu que era, perquè ho era, també era una bella. Per fora, com a "La Bella Helena", però sobretot, per dins, on hi ha la bellesa que no mor mai.
Havia vingut a desitjar "molta merda" als companys amb qui havia assajat el paper tot l'estiu malgrat que les cames li fallessin. Era estrany i si hi pensaves massa espantava, però només havien de trobar-li el què i tot tornaria a ser com sempre: jo la continuaria volent entrevistar i gravar a cada estrena i ella acceptaria sempre de bon grat. Algun dia et feia el ronso, com quan trobava que als camerinos de Gràcia hi passava massa aire corrent, o s'empipava amb els cigarrets d'"herbes de pastor", deia, que li feien fumar a "Agost", o mig per riure mig de debò criticava el Rigola per haver-li fet fer "Un matrimoni de Boston" a l'Espai Lliure, "al quarto de les criades", botzinava. Però sempre eren uns estirabots càlids, plens d'humor, sense divismes, com si li sortissin per fer ambient i acompanyar els nervis d'estrenar, que deia convençuda que cada cop li anaven a més.
I nosaltres, amb l'Anna del Lliure i el Jordi del TNC, vivíem aquests moments totalment còmplices, sense tensions, com si ens regalés un minixou perquè ens divertíssim. Amb la Lizaran mai no s'acaba la conversa quan enretirava el micro. Parlàvem de menjar, de perfums, de teatre, de llibres. Li vaig suggerir "La Porta", de Magda Szabo, perquè trobava que la protagonista li esqueia de meravella, i se'l va apuntar en una llibreteta, recercadora incansable com era de papers teatrals per fer. I ja no n'hi haurà més, costa de creure.
La seva amiga Rosa em recordava que "La Bella Helena", de fa molts anys, va ser un dels seus millors, que semblava escrit ben bé per a ella. Jo d'aquesta obra de l'antic Lliure només n'he vist les fotos, i l'Anna hi surt esplèndida, amb un vestit que deixa sense respiració. I és que la bèstia que tothom diu que era, perquè ho era, també era una bella. Per fora, com a "La Bella Helena", però sobretot, per dins, on hi ha la bellesa que no mor mai.
