La llengua, rebregada per les males arts del pitjor de la política
Tanquem la setmana amb un nou desengany, l'enèsim, en matèria lingüística. La llengua, que és l'element bàsic que ens comunica, que ens fa sentir part d'una comunitat, que ens cohesiona i que ens fa rics culturalment, rebregada per les males arts del pitjor de la política.
Ara que malauradament és notícia l'aplicació salomònica del 25% de les classes en castellà en una escola de Canet de Mar i "no hi ha res a fer", segons el conseller Cambray, perquè l'ordre del jutge apel·la directament a la direcció de l'escola, és un bon moment per recuperar algunes de les idees que fa uns dies ens compartien dues persones aquí, al programa, en una conversa d'aquelles que donen perspectiva i fan anar la ment.
Són el Joaquim Arenas i la Carla Benet. Ell és un dels artífexs de l'escola catalana i cap del Servei d'Ensenyament del Català entre el 1983 i el 2003, i ella és traductora i professora de llengua i literatura catalanes en un institut públic del Baix Llobregat.
Coincidien que la immersió lingüística que es va impulsar als anys 80 i que era un model que obeïa a un projecte de país, és "el millor que li ha passat al català en segles, el fet més important pel que fa a la pedagogia catalana des de Ramon Llull". Una idea brillant, nascuda en un context polític favorable, on "educar era ensenyar en català i ningú pensava que educar fos una altra cosa", recorda Arenas. La diferència, 40 anys després, és abismal. Amb l'escola catalana a l'UCI, la immersió lingüística reduïda a "una etiqueta", "algú haurà de dir qui n'ha estat el responsable".
La llei no es compleix, el català no és la llengua vehicular a l'aula. Es fan les classes i els exercicis en català i ja està. No és la llengua de vincle amb l'alumne. És el castellà, la llengua que més es fa servir, sobretot a secundària. Tot i així, és el castellà l'idioma que protegeix el TSJ. Una sentència que ignora l'evidència, la realitat al carrer i a les aules, on la reculada i la minorització del català és palpable.
Tornant a la conversa entre la Carla Benet i el Joaquim Arenas, assenyalen una falta de consciència lingüística a les escoles que ha anat fent crosta amb els anys i que vincula els diferents estaments de l'escala de responsabilitats del sistema educatiu: des dels monitors de menjador i de lleure, els mestres, el cap d'estudis, el director del centre i fins al conseller. I que no és cosa d'ara, sinó que ha estat fruit de la deixadesa, de mirar cap a una altra banda i del cop de gràcia final (que no en té gens, de gràcia) dels partits que n'han volgut treure rèdit polític. Un partit, en concret, que actualment està en caiguda lliure a Catalunya i a un pas de convertir-se en residual. Però el mal ja està fet i -no ho oblidem- no és només cosa de la campanya que ha fet i encara fa Ciutadans.
Això sí, el Joaquim i la Clara tancaven la conversa amb un missatge en positiu: la llengua estructura el nostre pensament, és part de la nostra identitat i ens en sortirem -deien. Ara bé, hem de fomentar la fidelitat a la nostra llengua, hem de ser conscients del tresor que tenim i compartir-lo amb alegria amb tothom.
