És notícia:
La lloba llepa-sang de Sant Cugat del Vallès (Bèsties i flames)

La lloba llepa-sang: la llegenda de la bèstia festiva de Sant Cugat

Dels boscos de Collserola a la carnisseria del carrer Major, "Bèsties i flames" reviu la història d'aquesta figura del bestiari popular català
4 min

A la serra de Collserola, allà on avui transiten ciclistes, famílies i senglars, els boscos encara conserven un passat ple d'ombres i històries llegendàries. Hi havia un temps en què els llops baixaven fins als pobles per saciar la gana, i els veïns, tancats a casa seva, sentien udols que glaçaven la sang.

D'aquest instint de supervivència en neix una de les llegendes festives del Vallès Occidental: la de la lloba llepa-sang de Sant Cugat del Vallès. "Bèsties i flames" dedica un capítol a aquesta bèstia que la colla de diables de Sant Cugat del Vallès ha rescatat del relat popular i a la qual ha donat vida.

El rastre del llop a Catalunya

Avui ens sembla inaudit parlar de llops al parc natural de Collserola, però la toponímia ens recorda que no sempre ha estat així: Cantallops, Gratallops, Vall-llobera... Els noms de regions catalanes delaten una presència antiga i estesa d'aquests animals ferotges a tot Catalunya.

Però el progrés humà, l'expansió agrícola i ramadera i la caça van alterar els equilibris. Sense cérvols ni cabirols, els llops van veure's obligats a atacar ramats i els humans van respondre-hi amb batudes que van acabar matant-los i condemnant-los a l'extinció.

La carnisseria del carrer Major

La història de la lloba llepa-sang té el seu cor a Sant Cugat del Vallès, i més concretament, al carrer Major. Els llops passaven fam durant les nits més gèlides de l'hivern i baixaven fins a la carnisseria del carrer Major a la recerca d'aliment. Evidentment, la botiga estava tancada, però la sang dels animals escorxats s'escolava per sota la porta i formava bassals. Les bèsties, afamades, llepaven aquella sang.

Els vilatans, aterrats per aquesta situació, van organitzar batudes per expulsar-los i matar-los. Però una lloba va aconseguir escapar i, segons la rondalla, es va refugiar en una cova tan profunda que va arribar a l'infern. Allà va pactar amb el dimoni Azazel per venjar-se dels habitants del poble.

És una rondalla que té molt de veritat més enllà de la fantasia. Domènec Miquel, un historiador local, confirma que a l'antic carrer Major hi havia una carnisseria amb un escorxador a l'aire lliure just al davant que atreia els llops de Collserola durant les nits.

Una bèstia jove per a una colla jove

La colla de diables de Sant Cugat del Vallès va decidir recuperar aquesta història i va transformar-la en bèstia de foc el 2021. Amb disseny de Micu Resines, van encarregar a l'escultor Elías Álvarez la construcció d'aquesta figura nova, una lloba ferotge i temuda. El resultat és una figura de 14 quilos i 1,2 metres d'alçada pensada perquè la portin joves: els llobarros i les llobarres.

És una criatura que va néixer per donar continuïtat a la festa i, alhora, per fomentar la participació entre les generacions joves, d'entre 15 i 18 anys, i evitar que marxin. El disseny de la bèstia, però, no s'inspira en el bestiari més clàssic i tradicional català, sinó en una estètica més fosca, que l'acosta a l'imaginari d'infern i venjança, inspirada en el heavy-metal.

De la rondalla a la mitologia i les referències culturals

La lloba llepa-sang no viu sola dins l'imaginari col·lectiu, sinó que el llop ha estat sempre una figura carregada de simbologia. Comparteix escenaris amb bèsties que, arreu del món, han fet del llop i del gos un símbol d'ambivalència: protectors i alhora depredadors.

  • A la mitologia grega, Cèrber, guardià d'Hades i gos de tres caps, guardava les portes de l'infern.
  • El Garm és un llop monstruós de la mitologia nòrdica.
  • El llop de "Terra baixa", d'Àngel Guimerà, és símbol del caciquisme i de la corrupció.
  • Fins i tot, a la cultura popular contemporània, el llop apareix com a metàfora d'avarícia i depredació a "El llop de Wall Street".

Alhora, el folklore català està ple de gossos i llops fantàstics, com la Pesanta, que s'asseu damunt del pit dels adormits i provoca malsons; el Dip, emissari del dimoni que s'alimenta de sang i popularitzat per Joan Perucho; o el Nonell, un home seductor condemnat a convertir-se en gos per les seves traïcions amoroses.

L'ànima de la lloba llepa-sang

El bestiari popular fa de pont entre passat i present: recorda qui érem, explica qui som i anticipa qui podem ser. Avui, la lloba llepa-sang recorre els carrers de Sant Cugat del Vallès entre espurnes i tabals. Porta amb ella l'eco d'un bosc ple de bèsties ferotges, la memòria d'un poble que va viure amb por la seva presència i la força d'una comunitat que ha sabut transformar-la en festa.

Pots conèixer més sobre la història de la lloba llepa-sang i la colla de diables de Sant Cugat del Vallès al capítol de "Bèsties i flames".

El més llegit

Avui és notícia