"Barcelona, la Rosa de Foc" és un projecte que es remunta a l'època dels Jocs Olímpics del 92. Mentre preparàvem les cerimònies vaig proposar a Pasqual Maragall fer una pel·lícula IMAX sobre Barcelona, un recorregut per Barcelona en un únic pla seqüència i 3D, d'una durada de 40 minuts, com solen ser els documentals en aquest sistema. És evident que vaig pecar d'ingenu al no calcular bé la complexitat de dur a terme aquesta idea pel temps que es necessita, i sobretot per pressupost: una pel·lícula IMAX costava llavors al voltant de mil milions... de pessetes. Maragall em va dir que m'ocupés de les cerimònies, que ja eren un embolic prou gros.
Gairebé vint anys després l'hi vaig proposar a Jaume Roures, i no sé si és que el vaig agafar desprevingut, però em va sorprendre que no només va acceptar el repte sinó que va voler convertir-lo en un documental més llarg, ja que va voler renunciar al sistema IMAX a canvi d'un format més adequat per a la distribució en sales, o sigui mínim 80 o 90 minuts.
La idea seguia sent recórrer en un sol pla tota la ciutat i mostrar el més significatiu que hi passa al llarg de tot un any com si fos en un sol dia, o com si fos en 100 minuts, que és el que finalment dura la pel·lícula. Com és lògic, el pla seqüència no podia ser en temps real; calia fer trampes per poder enllaçar sense solució de continuïtat esdeveniments i llocs, el dia amb la nit, l'hivern i l'estiu, el sol amb la pluja, els interiors amb els exteriors, etc., seguint una ruta més o menys versemblant pels carrers i llocs al mateix temps que a través del calendari. I si ja era difícil fer-ho amb l'aparença d'un sol pla, fer-la més en 3D es va convertir en un desafiament sense precedents per a nosaltres.
Podria estar hores explicant les vicissituds que va suposar aquest rodatge. Però val la pena destacar que, si bé el meu projecte original es va veure alterat en alguns aspectes (jo, per exemple, no preveia un narrador en la meva versió IMAX), aquesta versió va incorporar no un sinó vuit narradors en diferents idiomes. Per què? Doncs perquè era massa llarga per estar tanta estona sense informació. El Jaume va proposar Woody Allen com a narrador. Uau! Però llavors, què havíem de fer, subtitular la pel·lícula? No! Doblar-la? Tampoc! Llavors vam demanar a vuit 'celebrities' de diferents nacionalitats que tinguessin una relació amb Barcelona que fessin la narració. La versió que avui veureu està narrada per Pep Guardiola en català, però també té versió en castellà amb Joan Manuel Serrat, en italià amb Benedetta Tagliabue, en alemany amb Daniel Brühl, en francès amb Éric Abidal, en rus amb Olga Kurylenko (noia Bond!), i amb Rinko Kikuchi en japonès.
