La moció de confiança a Puigdemont obre les portes a possibles acords futurs amb els comuns, i el PSOE ja viu el caos

Vestida de blanc, Susana Diaz, ha aparegut aquesta tarda com l'esperança blanca del PSOE. Ha parlat i s'ha mogut com si ja fos la secretària general del partit. Envoltada per la federació andalusa, ha desgranat un discurs amb un to aparentmentment humà i conciliador, salpebrat amb aquelles frases que tant agraden als acòlits: "el PSOE es mucho PSOE". Tot per la via emocional. Un cop estovada la pell, ha criticat Sánchez sense ni dir-li el nom. Hi ha hagut excessos de temeritat i aventurisme. N'hi ha que avantposen els seus interessos personals per sobre dels del partit, afegia. Per mirar de desmuntar l'estratègia de Sánchez que reclama que els militants votin en unes primàries, Díaz ha asssegurat que el partit és també dels seus votants.
Susana Diaz ha demanat que es retardi el Congrés dels socialistes i no ha concretat si es presentarà a les primàries, tot i que sense que vingués gaire a tomb ha deixat anar un "jo no renunciaré"... Defensant l'herència de Felipe González i Rodriguez Zapatero, aquesta tarda ha aparegut gairebé com a continuadora del seu llegat i visibilitzant davant l'auditori que ella sí que pot arribar a presidir Espanya. Per tothom és clar que això passaria per prendre o per guanyar la secretaria general, tot i que ha acabat el discurs amb un oferiment efectista "que ella pot ser al cap o a la cua del partit" , el que li demanin els seus companys. Sempre agrada sentir aquestes suposades mostres d'humilitat.
Mentrestant Pedro Sánchez continua ara atrinxerat a la seu del partit al carrer Ferraz de Madrid. Suposadament dissabte el comitè federal s'ha de reunir per aprovar-li les primàries i el Congrés, o sigui els fets i el calendari. Però falta molt per dissabte. Avui només és dijous al vespre i a cada minut, la situació esdevé més caòtica.