La quimera de viure 150 anys: els científics enterren els desitjos de Putin i Xi Jinping
"Abans, poques vegades s'arribava als 70 anys, però avui es diu que als 70 encara ets un nen", assenyalava en rus l'intèrpret encarregat de traduir les paraules del president xinès, Xi Jinping, durant una conversa amb Vladímir Putin.
"Gràcies al desenvolupament de la biotecnologia, els òrgans humans es poden trasplantar constantment i les persones poden sentir-se cada vegada més joves i, fins i tot, assolir la immortalitat", responia el president rus al seu homòleg xinès durant els actes a Pequín per commemorar el 80è aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial.
El diàleg entre els dos mandataris sobre la immortalitat i la possibilitat d'arribar al segle i mig de vida amb tècniques com el trasplantament d'òrgans ha revifat, si és que mai s'havia apagat, una qüestió que des de temps immemorials ha obsessionat la humanitat: poder allargar la vida fins a límits insospitats o, fins i tot, arribar a ser immortals.
Però que hi ha de cert en aquestes afirmacions fetes per dos líders mundials que passen de la setantena?
La immortalitat, contra l'evolució de l'espècie
Manel Esteller, catedràtic de Genètica de la UB i cap del Grup de Recerca en Epigenètica del Càncer de l'Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras, creu que "la immortalitat és més un recurs literari que no pas un recurs biològic", tot i que hi ha espècies que tenen vides molt prolongades. En aquest sentit, apunta que els humans, així com els primats i molts mamífers, tenen una vida limitada perquè això ajuda a l'evolució de l'espècie.
Segons aquesta visió, la vida eterna va contra la selecció natural i perjudicaria la capacitat d'una espècie per reproduir-se i perpetuar-se. Tal com expliquen Salvador Macip, Noemí Sobregués i el mateix Esteller al llibre "El secret de la vida eterna", "una espècie que mantingués el genoma intacte al llarg de moltes generacions estaria condemnada a no evolucionar i acabaria extingint-se".
El cervell, ni immortal ni trasplantable
El genetista indica que els trasplantaments han fet molt per augmentar els anys de vida de molta gent, però fent el paral·lelisme amb un cotxe vell, limita les possibilitats de perllongar notablement la vida a través d'aquesta fórmula.
"Si ara canviem el motor, després les rodes i més endavant la carrosseria, al final tenim un cotxe diferent. Això en els humans és molt complex de fer, perquè el cervell és intrasplantable en l'actualitat i també és impossible mantenir-lo funcionant de forma immortal. El cervell, allò que pensem i sentim, i no pas el nostre fetge o ronyó, és allò que ens defineix com a humans", subratlla Manel Esteller.
Per la seva banda, el doctor Alejo Rodríguez-Fraticelli, investigador ICREA de l'Institut de Recerca Biomèdica, considera que la medul·la òssia és un camp a estudiar pel que fa a la longevitat.
"Els trasplantaments de medul·la òssia, el reservori de totes les cèl·lules de la sang i de moltes de les cèl·lules del sistema immune, és una teràpia real avui dia per a moltíssims pacients. Potser es podria treballar per tal d'obtenir efectes pel que fa a la longevitat perquè sabem que moltes de les cèl·lules del sistema immune són les primeres que comencen a experimentar canvis amb l'edat", assenyala Rodríguez-Fraticelli.
"Supercentenaris", però encara lluny dels 150 anys
"Viure 150 anys és un objectiu extremadament ambiciós. Però la conjunció d'una sèrie de factors com un clima òptim, una baixa contaminació, una vida equilibrada i tranquil·la, així com menjar divers i sense massa processats, pot fer que cada cop tinguem més persones supercentenàries, és a dir, que superin els 110 anys i s'apropin als 120 sense haver fet cap intervenció externa", explica Manel Esteller.
A més dels factors mencionats prèviament, el doctor Esteller destaca també les mesures d'higiene, la reducció dràstica del temps d'exposició al sol i els tractaments contra determinades malalties, com a elements que han contribuït a endarrerir l'envelliment i "dissimular el pas del temps".
En aquest sentit, Esteller assenyala que una acció eficaç "contra les malalties greus pròpies de la vellesa, a escala cardiovascular, neurodegenerativa i la diabetis pot fer que molta més gent arribi als 105 o 110 anys".
El genetista apunta que la recerca està permetent separar els factors que tenen a veure simplement amb envellir, respecte a aquells que tenen a veure amb envellir amb una malaltia:
Molts supercentenaris arriben al final de les seves vides amb un estat de salut quasi perfecte. És com si haguessin caducat en aquell punt, però no moren perquè hagin tingut una malaltia específica.
Intervenir d'hora en els biomarcadors de risc
L'investigador de l'Institut de Recerca Biomèdica Alejo Rodríguez-Fraticelli destaca que amb recerques amb animals com ratolins o cucs, "els canvis en la longevitat s'han aconseguit quan s'ha intervingut en una etapa vital primerenca".
Sempre anteposant els criteris ètics, Rodríguez-Fraticelli subratlla que l'estudi dels biomarcadors a temps pot ajudar a prendre determinades decisions per prevenir determinades malalties. I posa un exemple:
A la sang hi ha alguns biomarcadors que ens poden permetre detectar de forma primerenca un càncer o una disfunció en el sistema hematològic. Llavors podem esperar a veure si finalment aquesta persona desenvolupa una malaltia aguda molt difícil de curar o podem intentar protegir-la d'hora.
En aquest mateix sentit, Rodríguez-Fraticelli menciona que la utilització de cèl·lules T modificades genèticament en teràpies contra el càncer també podria estudiar-se per endarrerir determinades malalties relacionades amb l'envelliment.
"L'estudi dels elements que fan bé al nostre fetge, al nostre cervell, que detenen, retarden o mantenen el sistema funcionant més activament, que es regeneren millor o responen millor a infeccions. Per què no aprofitem aquest coneixement per intervenir aviat, o fins i tot, prevenir?"
Segons el doctor Esteller, el coneixement de determinats biomarcadors de l'envelliment als gens, les proteïnes o les vies metabòliques permetran desenvolupar fàrmacs específics contra l'envelliment de les cèl·lules "ja sigui a escala epigenètica, a escala dels telòmers, d'aterògens moleculars o de les mitocòndries", sempre amb l'objectiu de guanyar temps de vida extra, però de qualitat.
La reprogramació cel·lular
Tant el sector públic com el privat estan invertint molts esforços a rejovenir cèl·lules, és a dir, detectar aquelles que són capaces de dividir-se i recuperar així la seva plasticitat.
"La reprogramació cel·lular implica inserir una sèrie de factors a una cèl·lula perquè es torni jove. De moment, s'ha fet amb animals però encara no amb humans. Però hem de vigilar perquè si és una cèl·lula jove pot tenir altres perills. Per exemple, el càncer és una cèl·lula jove. Per tant, sempre hem de buscar l'equilibri entre viure més temps i les malalties associades a viure més temps", conclou el doctor Esteller.
