La Sardà, recordada com una artista de conviccions fermes: "No estava per punyetes"
Tenia càncer. Tothom ho sabia. Enmig de la pandèmia de coronavirus, en va parlar des de casa seva i sense embuts per televisió amb Jordi Évole.
Jo no lluito contra res, no es lluita contra el càncer, el càncer és invencible. És una qüestió que els que s'ocupen de tu tinguin més o menys encert a programar unes certes medicacions. No es tracta d'un matx a veure qui guanya. El càncer sempre guanya. Sempre.
La seva mort no ha estat una sorpresa, però sí molt sentida. Les reaccions han estat de gran reconeixement professional i personal.
Com a actriu, Sardà va tenir una estreta relació amb el Teatre Lliure. Lluís Pasqual, gran amic seu, ha estat el director que més cops l'ha dirigida.
La Sardà era una persona molt propera per molta gent, com si fos de la família. I a mi se me n'ha anat una germana.
Quan a algú se li posa l'article al davant, quan es diu la Sardà, és perquè aquella persona és capaç de fer alguna cosa que no és capaç de fer ningú més. La Sardà se la reconeixia per la veu, per la seva manera de pensar, per la seva manera de somriure i tothom se la sentia molt a prop.
Josep Maria Pou, actor i director, la recorda sobretot pels seus papers en el teatre. Dalt de l'escenari, però, mai no van coinicidir junts. Sí que van treballar plegats en dues pel·lícules de Ventura Pons.
Era molt divertida quan feia falta, però al mateix temps molt exigent, molt rigorosa. Tenia una certa fama de tenir una mica de mal caràcter perquè era de les clàssiques persones que no s'estaven per punyetes, que estaven directament en el treball, concentrada completament en el treball, amb molta seriositat.
Rosa Maria Sardà va interpretar en una sèrie de televisió la protagonista del llibre de Rosa Regàs "Diari d'una àvia d'estiu". L'escriptora va participar en el guió de la sèrie "Abuela de verano".
He vist molt pocs actors i actrius que tinguin aquesta intel·ligència tan carregada de creativitat com tenia ella. Era capaç de canviar la cara, l'expressió, el gest, la veu...
L'actor Alberto Sanjuán va treballar amb ella a la pel·lícula "Airbag", de Juanma Bajo Ulloa. En conèixer la seva mort, s'hi referia amb aquestes paraules:
Artista excepcional. Una pensadora. Una dramaturga que escrivia mentre parlava. Hauria fet falta que un secretari prengués notes contínuament del que deia perquè n'haurien sortit molt bones obres de teatre o, fins i tot, tractats filosòfics.
Carme Cané la va dirigir en diversos muntatges teatrals dels quals destaca el seu segon espectacle com a directora, "Sagarra dit per Rosa M. Sardà", estrenat el 2011, premiat amb un Butaca.
Era una persona molt intensa perquè era una persona amb unes conviccions molt fermes. Ella tenia molt clares unes quantes coses de com creia que havia de ser la vida i de com havíem de ser els humans i, sobretot, com havia de ser la cultura i com havia de ser el teatre.
L'Acadèmia del Cinema Català la va reconèixer amb el Gaudí d'Honor el 2016 quan ja estava malalta. La presidenta, Isona Passola, s'hi ha referit com "una de les més grans, per no dir la més gran".
Si una cosa no li anava de cara, doncs, no l'agafava i ja està. I podia triar. Quan un pot triar és que realment ha fet molt ben feta la seva carrera i que és molt bo.
Ventura Pons la va fer destacar en el cinema amb més d'una pel·licula: "El vicari d'Olot", "Actrius", "Carícies", "Amic/Amat", "Anita no perd el tren", "Barcelona (un mapa)" i "Any de Gràcia".
Tenia molt de caràcter, tothom ho sap, no desvetllo pas cap secret. Ens hem aguantat dels del 68 fins ara i lamento molt la seva mort.
També han parlat d'ella l'equip de l'última pel·licula que ha protagonitzat, encara no estrenada, "Salir del ropero". Els companys de rodatge sabien que estava malalta i que prenia pastilles contra el càncer. La directora Ángeles Reiné es refereix a ella com "una flor que s'obria". L'última vegada que van parlar per telèfon Rosa Maria Sardà tirava la tovallola.
Em va dir que deixaria les pastilles i a mi em van saltar les llàgrimes. Li vaig demanar que no ho fes, però ella no podia més. Em va dir: ‘No vull més'.
L'actor David Verdaguer, el seu fill a la pel·lícula, explica l'admiració que sentia cap a ella:
Era el que volem ser tots els actors, perquè podia fer-ho tot i tot ho feia bé. Mai es va encasellar en res. Feia un Lorca, et presentava els Goya i queies de cul. No tenia por de res. Cantava si feia falta, feia el que volia i sempre ho feia bé.
Es van veure fa uns mesos a Barcelona i ella es va acomiadar així:
Què tinguis molta sort, nen!
L'SGAE ha recordat que Sardà va entrar a formar-ne part l'octubre de 1980, amb obres registrades de comèdia i esquetxos. I ha destacat Premi Max d'Honor l'any 2015.
En el món de la política, una de les primeres reaccions ha arribat des del PSC, partit amb el qual Rosa Maria Sardà havia simpatitzat. "Sempre compromesa. Sempre solidària. Sempre d'esquerres", ha piulat el partit parafrasejant el comentari que el primer secretari, Miquel Iceta, li va dedicar en un míting.
També ha destacat la seva figura professional el president de la Generalitat, Quim Torra.
L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, l'ha descrit amb afecte.
El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, n'ha lloat el "compromís social".
En una piulada, la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, l'ha recordat juntament amb el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet, mort l'abril passat.
La periodista Maruja Torres la conserva a la memòria amb l'escriptor Terenci Moix.
El director de cinema Juan Antonio Bayona li ha fet un homenatge per Twitter amb alguns dels cartells de les seves millors pel·lícules.
Josep Maria Mainat, de qui havia estat parella, ha compartit a Twitter una fotografia antiga amb el seu fill, Pol Mainat, a la Fira de Santa Llúcia l'any 1980.
